El Gorg Blau sota mínims (Escorca, gener 2016). Foto per cortesia de Jaciment Almallutx
A les Illes l’aigua és un dels problemes més importants que tenim damunt la taula. La insularitat agreuja la sequera, perquè els nostres aqüífers són limitats. No tenim muntanyes altes on es donin elevades precipitacions de neu, no tenim rius, i el règim pluviomètric és moderat, escàs a moltes zones, o fins i tot àrid a d’altres. Alguns aqüífers estan baix mínims, en part, degut a la falta de brusca, en part per la sobreexplotació. En pocs anys, hem consumit l’aigua “fòssil”, acumulada baix terra durant segles. La salinització és l’altre gran problema. Podem imaginar l’illa de Mallorca com una esponja o un formatge Gruyère, quan es xucla l’aigua dolça i s’acaba, entra cap als aqüífers l’aigua salada de la mar, i ho fa per no sortir mai més, almanco a una escala temporal humana.
Per altra banda, la qualitat de l’aigua de molts dels nostres aqüífers, sobretot al sud-est de Mallorca i Eivissa, no pot ser pitjor. Diversos experts, han elaborat mapes de distribució de nitrats, que s’estenen sobre grans zones, i aquesta aigua no es pot considerar potable. Els excessos comesos per l’agricultura intensiva, i alguns camps de golf, han desembocat en aquesta situació. Alguns municipis segueixen cobrant a la gent aquesta aigua com si fos potable, indicant que no és recomanable cuinar-hi, que en beguin els infants i embarassades, i pengen aquesta informació a bans a l’ajuntament sense cap vergonya.
La falta de pluges de la darrera tardor, ha situat les reserves d’embassaments i aqüífers a mínims històrics. Al febrer, la presidenta del Govern declarava que no es pot garantir el subministrament a les illes aquest estiu. Una de les solucions que es proposa és dessalar més aigua de mar. Es preveu invertir 30 milions d’euros, sols al 2016, en dessalinització. La major part d’aquesta despesa es destinarà al consum d’energia, perquè dessalar aigua de mar és un procés molt costós energèticament. Cóm és que les dessaladores no compten amb plaques solars per produir l’energia que necessiten? La instal·lació de plaques fotovoltaiques a les dessaladores, seria una inversió que ajudaria a minvar l’impacte ambiental de la dessalinització. Un altre dels impactes de dessalar aigua de la mar, és la salmorra que s’obté, que és abocada al mar, amb efectes molt negatius per a la vida marina. Gran part d’aquesta salmorra s’aboca sobre alguers de Posidonia oceanica, molt sensible a augments de salinitat. Aquests ecosistemes, que són clau per mantenir la transparència i oxigenació de les aigües litorals ha de ser prioritària. En definitiva, quan un poble ha de dessalar aigua, és que ha fracassat en la seva gestió.
El consum mitjà dels habitants de Balears l’any 2008 va ser de 133 litres per persona i dia. A aquest consum s’hi han de sumar 104 litres diaris més si es tracta d’un turista. Cada turista consumeix 237 litres d’aigua al dia, encara que alguns investigadors com Ivan Murray, afirmen que el consum és de 440 i d’altres que arriba als 542 litres per pernoctació i turista. Vius quan parlam de turisme de qualitat, perquè el geògraf Macià Blàzquez, afirma que un turista “de luxe” gasta fins a 6 vegades més aigua que un turista qualsevol (L’Altra Mirada, nº 50, maig 2015). Si tenim en compte que el nombre de turistes no atura de créixer a les Illes i que al 2015 hi ha haver uns 12,5 milions de turistes, i la seva estada mitjana va ser de 8 dies, van consumir 23.780 milions de litres d’aigua (23,78 hm3). Les xifres de 2016 són males de predir, però si el nombre de visitants creix, el problema també creix.
Un altre paradoxa és la potenciació dels camps de golf. Un camp de golf de 18 forats consumeix la mateixa quantitat d’aigua que una població de 9.000 habitants (entre 1.250 i 2.400 m3/dia). A Mallorca tenim 24 camps de golf, el que equivaldria a una població de 216.000 habitants. La normativa obligava als camps de golf, des dels anys 90, a regar amb aigua depurada. El Govern de Bauzá i Company però, els va permetre regar amb aigua potable procedent de les dessaladores, posant-los un preu de 1 euro la tona, quan a molts de pobles es paga a 2 i 3 euros la tona. Està clar per qui legisla el govern. Ara, el govern progressista, anuncia que els farà pagar 1,5 euros la tona. Una mesura ridícula, per no dir insultant. Ni un metre de gespa s’hauria de regar amb aigua potable. La realitat és que no es compleix ni amb aquests mínims, ja que alguns camps xuclen aigua de pous d’ús exclusivament agrari. Els camps de golf també contaminen els recursos hídrics amb herbicides i pesticides que s’hi apliquen. Per a més Inri, es vol potenciar també l’esport del Polo, més gespa!
La mitjana ponderada de reserves hídriques a Mallorca al gener del 2016 era d’un 51%. L’estat dels aqüífers del sud i llevant de Mallorca però, estan molt per davall d’aquesta mitjana. Per exemple, la massa d’aigua subterrània de Sant Jordi està al 21% de la seva capacitat i la de Cala d’Or al 24%. Tenint en compte els pocs recursos disponibles, sembla clar que s’ha de limitar el seu consum, començant per congelar les places turístiques, limitant al màxim l’edificació de més places residencials, fent una moratòria de camps de golf, i modificant el Pla Territorial. Mallorca té 1 milió d’habitants, 2 milions de places (turístiques i residencials) i el Pla Territorial, permet edificar-ne més de 3 milions, una bogeria que cal retallar al màxim si es vol preservar el recurs.
L’aigua és un bé comú d’alt valor que s’està malbaratant i el turisme juga un paper molt important en el consum d’aquest recurs. Necessitem polítiques valentes per mantenir un consum responsable i sostenible de l’aigua, i les necessitam aviat, perquè cada gota compta.
Terraferida 