23 de Desembre 2006: MACROMANIFESTACIÓ PEL DRET A L’HABITATGE
a totes les ciutats de l’Estat Espanyol.

«No tindràs una casa en la puta vida». Aquest era el lema de la plataforma VdeVivienda per un habitatge digne que des de maig de 2006 va començar a organitzar manifestacions a diferents ciutats de l’estat espanyol per denunciar l’abusiu preu de l’habitatge i reivindicar una major facilitat per accedir-hi. Han passat gairebé 12 anys i aquesta problemàtica no s’ha millorat gens, ans el contrari, segueix avui en dia de màxima actualitat.

Les veus crítiques que relacionen el model turístic de creixement continuat –de penetració i ocupació del territori i l’habitatge– amb els preus abusius dels habitatges i els lloguers s’han estès per tot arreu. Quedar impassibles davant aquesta vulneració d’un dret fonamental ja no és una opció. Al punt que estem, és completament necessari ser més contundents afermant mesures concretes que permetin, d’una vegada per totes, posar fre a la situació i que la possibilitat de viure a un habitatge, amb un mínim d’estabilitat, sigui una realitat. Perquè assegurar l’estabilitat en l’habitatge vol dir assegurar també els drets socials de les persones.

El que implica el concepte d’habitatge va molt més enllà de la simple i bàsica funció d’habitacle o residència. La “casa”, la residència, el lloc on es desenvolupa la vida quotidiana de les famílies, és també el pilar, entorn el qual s’organitzen les qüestions socials, de manera que el domicili i el seu entorn immediat representa el lligam territorial per a cadascuna de nosaltres. Per tant, l’habitatge, la llar, és un bé essencial per a la supervivència i la convivència. És aquell petit espai que ens connecta amb el territori, que ens permet romandre, prendre consciència de pertinença a un lloc i a una comunitat.

Necessitam habitar un espai per a la vida. En un món perfecte, si poguéssim triar on i com viure, molt possiblement ho faríem en funció de diversos paràmetres relacionats amb la bellesa del lloc, la qualitat ambiental, els serveis, els equipaments, l’accessibilitat, la proximitat al lloc de feina i a l’escola dels infants, la qualitat arquitectònica i la xarxa social i veïnal. Malauradament, aquesta visió pragmàtica de l’habitatge com a bé bàsic de servei i benestar, entorn del qual  organitzem la vida, s’ha vist corrompuda per una visió purament economicista i mercantilista dels productes d’allotjament. L’habitatge s’ha convertit en una mercaderia de luxe i el lloguer turístic ha tingut un paper fonamental en aquest procés, contribuint a fer que els preus de compra i de lloguer s’hagin enfilat a quotes inaccessibles per a moltes residents.

Del tsunami urbanitzador, depredador de paisatges i recursos naturals, que patim de forma continuada a Balears des dels anys 1960, hem passat a un tsunami especulador que devora expectatives de vida:

• Entre els anys 1955 i 2017 el nombre d’habitatges a les Illes Balears es va multiplicar per més de 4 passant d’uns 140.000 a quasi 598.000.
• Si tenim en compte el nombre de residents a Balears (prop d’1.129.000 habitants l’any 2018) la ràtio que resulta es d’1,9 habitants per habitatge.
• No podem oblidar que entre els anys 2001 i 2014, es varen produir prop de 19.000 execucions hipotecàries a les Balears, de les quals més de 15.000 (el 82,5%) varen ocórrer a partir de 2008.
• A més entre els mesos de gener i setembre del 2017 es varen donar en aquestes illes 5 desnonaments per impagament de lloguer cada dia. I això sense tenir en compte els desnonaments invisibles produïts pels assetjaments immobiliaris.

Amb això es pot concloure que ens trobem davant una situació prou paradigmàtica: tenim cases suficients per a tothom i greus problemes d’accés a l’habitatge per una part important de la població. Així, l’objectiu a assolir és el de revertir aquesta situació, el que implicaria establir una nova manera d’organització social entorn a les qüestions de l’habitatge.

No es tracta, doncs, de fer més cases, més apartaments, més urbanitzacions per augmentar el parc d’habitatges, es tracta de realitzar una correcta gestió del parc existent perquè doni resposta a les necessitats bàsiques de la població, no a les oportunitats de negoci d’uns quants. Hem de dir basta! Basta de destrossa de territori i basta de preus abusius! De fet, no podem parlar de canvi de model sense plantejar una doble moratòria. Per una banda, una moratòria urbanística en sòl rústic, ja que no podem continuar devorant territori. Per altra banda, una moratòria turística, ja que no podem continuar augmentant el sostre de places.

Actualment ja tenim prop de 45.000 habitatges legals i altres 15.000 d’il·legals dins sòl rústic

Front aquesta situació d’emergència habitacional proposam una sèrie mesures que podrien ajudar a canviar la situació:

1. NI UN HABITATGE MÉS A SÒL RÚSTIC. Actualment, ja tenim prop de 45.000 habitatges legals i altres 15.000 d’il·legals dins sòl rústic. És el “poble” més gran de Mallorca, després de Palma, disseminat per tot el camp de l’illa. La finalitat de molts d’aquests habitatges és el lloguer turístic. Proposam modificar la regulació urbanística del sòl rústic, per impossibilitar l’edificació de nous habitatges a sòl rústic, particularment mitjançant la modificació de:

• La Llei 6/1997, de 8 de juliol, del Sòl Rústic de les Illes Balears.
• El Pla Territorial de Mallorca.

2. NI UNA PLAÇA TURÍSTICA MÉS. L’oferta legal a Mallorca ja supera les 400.000 places i si es reparteixen les places previstes via zonificació, hi haurà 43.000 places més. Proposam modificar la Llei 8/2012 del turisme de les Illes Balears per:

• Segregar l’ús residencial del turístic, per tal d’imposar l’ús residencial de tots els habitatges, tant plurifamiliars com unifamiliars.
• Suprimir la possibilitat d’autoritzar més places d’allotjament turístic. El mecanisme legal vigent és la denominada “borsa” de places, que fixa el sostre de places autoritzades. No hauria de ser possible argumentar el sostre actual. Les figures de planejament urbanístic, territorial i turístic (com ara el PIAT) hauran d’ordenar l’estoc actual, sense més creixement de la capacitat d’allotjament.
• Condicionar la modernització d’establiments turístics a la minva de la seva capacitat. Amb aquesta finalitat, s’establiria un mecanisme clar d’eliminació de places turístiques per adequar l’oferta real a la capacitat de càrrega tenint en compte les infraestructures i els recursos naturals. Per això proposem el 2×1, és a dir, per cada dues places que es donin de baixa, que només se’n pugui donar una d’alta.

3. NI UN HABITATGE BUIT MÉS. Per això proposam:

• Que, quant abans millor, es creï i es posi en funcionament l’Observatori de l’habitatge que preveu la nova llei, el qual s’impliqui en fer un cens d’habitatges buits, mitjançant el registre d’habitatges desocupats que preveu la llei d’habitatge, per promoure una major oferta de lloguer social i incrementar el parc d’habitatge de protecció oficial.
• Proposam modificar la llei d’habitatge de manera que es puguin incloure en el registre d’habitatges desocupats TOTS els habitatges buits de tots els propietaris (petits, mitjans o grans tenidors).
• Suspensió de noves llicències urbanístiques a sòl urbà fins que no es tingui enllestit el registre d’habitatges desocupats i es conegui amb exactitud l’estoc existent d’habitatge disponible.
• Fer efectiu el programa de cessió d’habitatge i establir clarament els beneficis fiscals per als propietaris que s’adhereixin al registre d’habitatges desocupats.
• Reservar el 30% dels immobles de nova construcció o grans rehabilitacions per a habitatge protegit i lloguer social.
• Prohibir els desnonaments si no hi ha una alternativa d’habitatge factible segons les possibilitats dels afectats.
• Limitar l’increment dels preus de lloguer creant un índex de preus vinculant que incorpori indicadors socials.

4. NI UNA SOLA PLAÇA IL·LEGAL. Acabar amb l’oferta il·legal de lloguer turístic i la sobreocupació hotelera. Per això proposam reforçar el cos d’inspectors amb més personal i més recursos.

5. PENALITZAR I GRAVAR L’ACAPARAMENT D’HABITATGES AMB PROPÒSITS ESPECULATIUS PER A LA SEVA COMPRAVENDA O DE LLOGUER TURÍSTIC. Aquesta activitat és especialment sagnant pel desembarcament de fons d’inversió financera (fons voltor); més encara quan es tracta d’institucions públiques, com ara el cas de la SAREB, que és el “banc dolent” que va crear el govern espanyol, l’any 2012, per rescatar els bancs mitjançant la concentració dels seus actius tòxics.

Palma al capdavant de l’increment dels lloguers: el desembre de 2018 eren el 20,6% més cars que el desembre de 2008, l’any de la bimbolla (El diario.es)