Fondejos sobre posidònia a Portocolom

ferro_posidonia2_tf

Platja de s’Arenal, Portocolom (31 Maig 2017)

Terraferida demana a les empreses nàutiques que no obviïn el problema de la destrucció de la posidònia a causa dels fondejos.

El passat 16 de maig el conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, Vicenç Vidal, i el director general d’Espais Naturals i Biodiversitat, Miquel Mir varen presentar l’esborrany del primer Decret sobre la posidònia que permetrà reforçar la seva protecció.

Des de Terraferida hem pogut constatar “in situ” aquesta mateixa setmana l’efecte directe de l’ancoratge d’embarcacions sobre la destrucció dels alguers de Posidonia oceanica. Dos col·laboradors de Terraferida varen fer una immersió el passat dimecres 31 de maig a Portocolom a la platja de s’Arenal. Com en moltes platges i cales de les Illes, la zona de bany està limitada per unes boies que no permeten l’entrada d’embarcacions. En alguns llocs, com passa en aquesta platja, les boies delimiten la zona d’arena (situada més a prop de la costa) i el començament de la praderia de posidònia. Això fa que moltes embarcacions, com es pot veure a la fotografia adjunta, fondegin per la part de fora de la zona de bany sobre la mateixa posidònia. Això és efectivament el que vàrem poder constatar i fotografiar: una àncora fondejada sobre posidònia, que va arrabassar una mata de dimensions considerables, amb una cadena arrossegant sobre la praderia i fent malbé els feixos d’una bona part de l’alguer.

barques_ferro_posidonia_tf

Fondejos sobre posidònia a la Platja de s’Arenal de Portocolom

El sector nàutic, en veu de l’Asociación de Empresas Náuticas de las Islas Baleares (AENIB), va emetre un comunicat on segueix intentant eludir responsabilitats i distreure la gent desviant el problema de l’impacte mecànic directe dels ancoratges de les embarcacions sobre les praderies de posidònia. Evidentment, hi ha altres problemes que agreugen la situació de la conservació de la posidònia a nivell global, com són la qualitat de l’aigua i el canvi climàtic. Però a les Illes Balears, on el nombre d’embarcacions d’esbarjo i d’empreses turístiques de lloguer d’embarcacions i xàrters és molt important, la destrucció de la posidònia a causa dels ancoratges no es pot obviar. A més, aquest és un sector a l’alça i al principi del 2017 el nombre d’embarcacions matriculades a Balears va augmentar un 14 % situant-se al capdavant d’aquest sector.

Volem recordar que la Posidonia oceanica es troba catalogada com a Hàbitat Prioritari segons la Directiva Hàbitats (92/43/CEE) de la Xarxa Natura 2000. A escala d’espècie està protegida a l’annex 1 de la Convenció de Berna. També està catalogada com a Vulnerable pel Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades i pel Conveni de Barcelona. I, a més a més, a àmbit nacional l’hàbitat (1120*) està protegit pel Real Decret 7/12/1995, BOE nº310.

La protecció dels alguers no pot esperar més!

ferro_posidonia4_tf

Mata de posidònia arrasada pel fondeig

ferro_posidonia3_tf

Cadena de fondeig fent malbé els feixos de l’alguer

Es Caló. Coast, coves & caves…

es_calo2_tf

Ocupació d’Es Caló de Betlem (Artà), lloc LIC i ZEPA

Mallorca és venal que bota. Cada racó és susceptible de ser edificat, explotat, venut, llogat… sense límits. Hem (o han) entregat tota l’illa al turisme, fins a un punt que als mallorquins, venguem d’on venguem, ens és gairebé impossible trobar un raconet sense massificar.

Tenim milers d’hotels i centenars d’urbanitzacions a vorera de mar, els pobles no s’aturen de créixer, s’urbanitza foravila… i ara, veiem com els espais naturals, que tant ens va costar salvar del ciment, són explotats per multitud d’empreses, la majoria estrangeres. Quads, “buggys”, cotxes 4×4 i motos envaeixen els camins de fora vila i de la costa, incloses les dunes, degradant i saturant els espais naturals sense control. A la mar, motos d’aigua, catamarans, “golondrines” i llanxes potents, s’acaramullen dins les cales, envaeixen les zones de bany, entren dins les coves, remouen el fons, fan renous excessius o “party-boats”, etc.

La majoria ens conformam en anar a un racó, prendre un bany sense molestar a ningú, menjar dues llesques de pa amb sobrassada vella i tornar a casa… però això tan senzill gairebé no és possible sense sentir-se atropellat, estret o extern, i engorjat… Aquell racó que ens agradava, on ens sentíem bé, ara és explotat per qualque societat mercantil amb domicili fiscal vés a saber on. Som un poble, una illa, una societat…o un parc temàtic?

Un exemple més: diverses empreses venen paquets turístics, d’entre 35 i 695 euros on ofereixen fins i tot acampar i dormir (és il•legal amb tendes) a diverses cales d’Artà, com a Es Caló de Betlem, inclòs dins el LIC i ZEPA de les Muntanyes d’Arta i dins el LIC de les Badies de Pollença i Alcúdia (la part marina). Disposam de testimonis i imatges on es veu a aquestes empreses inconscients (o als seus clients) fent foc a Es Caló. Que no ha estat prou castigada pels incendis tota la zona d’Artà? Han mercantilitzat una zona preciosa, i a més ho fan aprofitant el nom del Parc Natural de Llevant, del que sols queda un 4% de la superfície original d’ençà que Jaume Matas el va desprotegir.

es_calo_tf

Embarcació turística a Es Caló de Betlem (Artà). Ofereix visites turístiques a cales i coves del “Llevant Nature Park”

Si la zona estàs protegida com estava fa anys, per ventura hi hauria més vigilància, aquestes activitats probablement estarien prohibides i, potser, no ens hauríem de lamentar per un foc, un excés de renou o el que sigui. D’ençà que el Parc Natural va ser arrasat per Matas i Jaume Font (ara al PI), l’any 2004, ningú s’ha atrevit a recuperar la protecció d’aquest paratge extraordinari que són les muntanyes d’Artà. La política de terra cremada, lamentablement, funciona.

Volem tenir esperances d’unes illes més justes i millors, però si tot s’entrega al turisme, si tot es mercantilitza i ni tan sols es recupera la protecció que teníem fa 12 anys, ens ho posen molt difícil. Hem votat partits i persones, no constructores ni empreses turístiques i per això pensam que tenim dret a reclamar al Govern i al Consell que prenguin mesures ambientalment avançades, per ordenar i protegir el que queda. És ca nostra, ens agrada i ho volem conservar!

Actualització: L’endemà d’aquesta i altres denúncies públiques, l’Ajuntament d’Artà ha pres mesures per impedir el pas de trànsit rodat a la zona del Caló. També han anunciat un increment de la vigilància per part de la Policia Local per evitar conductes perilloses per al medi natural. La Directora General d’Espais Naturals i Biodiversitat ha manifestat que els fets s’han denunciat als Agents de Medi Ambient i al SEPRONA. Ens alegram de la ràpida resposta de les institucions. El lloc mereix el màxim respecte.

La protecció dels alguers no pot esperar més

Nacres espenyades

L’impacte de les àncores i el rossegar de cadenes és insuportable per les nacres (Pinna nobilis) de Portocolom

Fa quinze dies, membres del col·lectiu Terraferida feien una immersió en aigües del port de Portocolom per donar fe de la destrossa que pateixen els alguers de Posidonia oceanica d’aquest indret.

A aquesta bussejada varem poder constatar com la posidònia (alga o negre) present a la zona ha patit aquest estiu un autèntic bombardeig i arrosseg d’àncores de vaixells, que hi fondegen a damunt sense control. Es tracta d’una zona declarada LIC (figura legal que vol dir Lloc d’Importància Comunitària) justament per la presència d’aquesta mal anomenada alga.

I és que durant molts de dies de l’estiu més de 100 vaixells tiren i salpen les seves àncores a aquesta zona, que s’està degradant a una velocitat enorme. Durant la immersió, a part d’observar com les àncores estan destrossant l’alguer, també vàrem comprovar com fan malbé una important població de nacres (Pinna nobilis), les copinyes més grans del mediterrani. L’impacte de les àncores i el rossegar de cadenes és insuportable per aquests bivalves, espectaculars però molt fràgils.

Ancla del Turama ©Carlos Duarte

Ancla del Turama (Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa), ©Carlos Duarte

Això no és nou ni exclusiu d’aquest lloc. No cal dir que la regulació dels fondejos és una antiga demanda de diverses associacions, científics, partits i particulars, conscients de la gran importància d’aquest hàbitat submarí amenaçat per la pressió humana. Hi ha centenars de publicacions científiques que així ho demostren (1).

A les Illes tenim la sort de tenir aquest ecosistema tan ric i divers, que ens proporciona peix, aigües netes, oxigen, arena per les platges i paisatges submarins únics. L’alguer a més, captura més CO2 per hectàrea que les selves amazòniques i altres hàbitats. Com no hem de protegir això? Som conscients del que ens hi jugam? No fer res o poca cosa, com ha passat fins ara, ja no serveix. El nou Govern ha començat a treballar-hi, i té l’obligació de regular els fondejos com més aviat millor, perquè es fa imprescindible aturar aquesta destrossa.

Per altra banda, aquests dies, els mitjans de comunicació reprodueixen un comunicat signat per vuit entitats (2) relacionades amb la nàutica i la mar, on s’oposen a la regulació dels fondejos. La idea que transmeten és que volen seguir fondejant sobre els alguers, que això és un dret (??) i que el govern no hauria de prohibir expressament tirar l’àncora sobre els alguers de les illes.

En una cosa tenen raó les associacions nàutiques, el fondeig no és l’únic problema dels alguers de posidònia. Canvi global, emissaris, contaminació, dessaladores… són amenaces que també l’afecten. Això no lleva que tots facem el possible per aturar la degradació d’aquests ecosistemes, regulant el fondeig i reconduint-lo allà on no faci tant de mal, sobre l’arena per exemple.

Posidònia a Formentor ©Biel PerellóDes de Terraferida lamentam que les directives d’aquestes associacions no vulguin ni sentir l’olor de la regulació. En tot cas estem segurs que el comunicat no reflecteix les vertaderes opinions de molts dels seus socis (25.000 diuen) i que si són conscients del problema, col·laboren per tenir la mar en bones condicions i eviten el fondeig indiscriminat cada vegada que surten a la mar. Que seria de la pesca recreativa sense alguers? i del propi turisme? Són ben lliures de fer i pensar el que creguin, i de tirar-se terra a damunt si volen. El que no podem entendre, es que facin afirmacions com aquesta (referint-se a la posidònia): “…no está catalogada ni como vulnerable ni en peligro de extinción…”.

Volem recordar que la Posidonia oceanica si es troba catalogada com a Hàbitat Prioritari segons la Directiva Hàbitats (92/43/CEE) de la Xarxa Natura 2000. A escala d’espècie està protegida a l’annex 1 de la Convenció de Berna. També està catalogada com a Vulnerable pel Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades i pel Conveni de Barcelona. I, a més a més, a àmbit nacional l’hàbitat (1120*) està protegit pel Real Decret 7/12/1995, BOE nº310. En fi, que sí que està protegida, i per qualque cosa és.

Totes les persones generam impactes no desitjats sobre el medi, per tant, afrontem-los el millor possible, aportem entre tots el que sabem per mitigar-los. Negar-los no solucionarà res.


(1) Poques coses noves podem esmentar sobre els alguers de fanerògames marines (Posidonia oceanica inclosa) que no s’hagin dit ja. En tot cas hem de subratllar l’elevadíssima vulnerabilitat dels esculls barrera de Posidonia oceanica que encara resten a Balears i la necessitat de protegir-los per evitar la seva desaparició, com també indicar la necessitat de gestionar correctament els usos humans de les badies per evitar la desaparició dels alguers de Zostera noltii i Cymodocea nodosa, ambients amb una gran personalitat que tenen moltes amenaces a causa de la gran pressió humana que sofreixen aquests indrets. Extret de: “Llistat preliminar dels hàbitats marins bentònics a les illes Balears amb alguns comentaris des de la perspectiva de la conservació”. Enric BALLESTEROS i Emma CEBRIÁN.

(2) Asociación de Navegantes Mediterráneo (ADN), Asociación de Clubes Náuticos de Baleares (ACNB), Asociación de Instalaciones Náuticas Deportivas de Baleares (ANADE), Patronal Puertos Deportivos de Baleares Asociados (PDBA), Comisión de Charter Náutico de la Asociación de Empresas de Actividades Marítimas de Baleares (APEAM), Federación de Asociaciones de Usuarios de Instalaciones Portuarias (FAIB), la Asociación de Empresas Náuticas de las Islas Baleares (AENIB), y Asociación Mallorquina de Pesca Recreativa Responsable (AMPR).

Plany a la mar

fems_magaluf3

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Un mar de plàstic ens menja. Platges, cales i calons apareixen cada estiu bruts fins a la darrera raconada. Com enguany però, no s’havia vist mai. Així ens ho ha semblat a molts. El plàstic es va inventar per fer-nos la vida més fàcil, ens deien, i pareixia cert fins que ens ha començat a fer la vida impossible. La mateixa bossa la trobes a cada lloc on vas a pegar un cap fico, perquè el plàstic va i ve, però no desapareix mai. Si ningú la treu, la bossa maleïda la trobaran (esmicolada) allà mateix els nostres nets.

fems_magaluf1

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Raconades, cocons, barbacanes, tenasses… convertits en contenidors, papereres i femers. La mar fa forat i tapa diuen… Però ens retorna el que hi abocam. La sopa plàstica també ens intoxica el peix que menjam, mutila les extremitats a les tortugues, a poc a poc. Alguns dels habitants més antics del planeta bramen en silenci enmig de la mar gran mentre nosaltres, som al puta centre comercial comprant-ho tot envasat, tal i com obliga la normativa més moderna. Resta per veure quines conseqüències tendran tots aquests compostos en el nostre propi organisme. Hem evolucionat llançant de tot per on passàvem. El fang, els teixits i la fusta es descomponien al cap de poc. Però el plàstic persisteix, fins a 120 anys a dins la mar.

Però tot això no és culpa nostra, és culpa dels algerians, dels grecs, dels turcs o de qualsevol altre poble del Mediterrani. Els altres sempre són els bruts. Potser alguns som més responsables que els altres. Però meam: Voleu dir que els mateixos habitants de les illes que llancen llaunes i ampolles de PVC per la finestra del cotxo es tallen de fer-ho quan van a la mar? Les cunetes plenes de plàstics i la mar immaculada? Centenars d’abocadors il·legals escampats arreu de les Illes i la mar prístina? No, no s’avé això, no quadra.

fems_magaluf2

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Si algú té dubtes dels impactes generats des de terra, aquí a Terraferida, una immersió a la platja de Magaluf l’hi serà molt aclaridora. Milers de plàstics, roba, juguetes, articles de “souvenir”, restes de botellot, llosques… envaeixen el fons de l’alguer, la praderia de posidònia que encara hi sobreviu. És la prova, i la impressió, de qui busseja a molts d’indrets i no n’ha vist cap tan contaminat com aquest.

Siguem responsables, els governs primer de tot. Limitau la capacitat urbanística i turística perquè això sigui com a mínim habitable. Limitau la capacitat de generar deixalles marines, limitau la capacitat de generar plàstics. I noltros siguem exigents amb ells. Recuperem la senalleta de tota la vida, comprem al mercat, plàstic el just, i no llacem res a la mar ni a la terra si no volem que tots els estius siguin, com a mínim, tan bruts com aquest.

Plany al Mar

Bressol de vida,
camins de somnis,
pont de cultures
(ai, qui ho diria…!)
ha estat el mar.

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

Sembla mentida
que en el seu ventre
es fes la vida.
Ai, qui ho diria
sense rubor!

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

De la manera
que el desvalisen
i l’enverinen,
ai, qui ho diria,
que ens dóna el pa!

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

¿On són els savis
i els poderosos
que s’anomenen
(ai, qui ho diria!)
conservadors?

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

Quanta abundància,
quanta bellesa,
quanta energia
(ai, qui ho diria!)
feta malbé!

Per ignorància, per imprudència,
per inconsciència i per mala llet.

Jo que volia
que m’enterressin
entre la platja
(ai, qui ho diria!)
i el firmament!

I serem nosaltres
(ai, qui ho diria!)
els qui t’enterrem.

Joan Manuel Serrat (Dins el disc “Fa vint anys que tinc vint anys”, 1984) – Audio amb Sílvia P. Cruz

fems_magaluf4

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Caramulls que maten, enemics en equilibri

Caramulls al litoral

Una moda que desgraciadament altera el nostre litoral

Caramulls que maten fauna. Caramulls que maten flora. Caramulls que, en definitiva capolen i banalitzen el paisatge… Ara que estam en situació de no acceptar més agressions d’urbanització del litoral, ara que no cabria dins del cap d’una persona sensible, resulta que és la pròpia gent sensible amb la natura, el medi ambient i la mar, la que s’està carregant el litoral amb una moda molt perjudicial per els animals que hi viuen i les plantes que l’habiten. A més a més, s’està desfigurant la fesomia de la costa pedregosa dels nostres litorals, alterant a nivells increïbles el paisatge.

Caramulls que no són fites

Caramulls que no són fites

Els monticles de pedres són unes construccions espirituals a Àsia. Als Himalaies, al Nepal, els budistes creen aquestes construccions, més o menys engalanades amb pedres llises o amb inscripcions pintades de tot color. Les fan a llocs que ells consideren sagrats, i una vegada construïdes hi realitzen resos al seu voltant, sempre en el sentit de les agulles del rellotge. A les Balears aquestes construccions no tenen cap fonament de tradició, ni significat religiós, són una moda importada i perniciosa per la nostra geomorfologia, flora i fauna. L’espiritualitat creixent cap al budisme i les energies tel·lúriques, la necessitat de fer un muntet per després demanar un desig, o el simple contagi per comportament d’homínid no tan evolucionat com pensam, provoca la seva proliferació. La proliferació de “Cairns” –denominació anglesa- arreu del món és ja un fet i te ja entitat de plaga, sembla com si tothom hagués de deixar la seva petjada en el paisatge, de vegades sense cap sentit.

Degradació de Limonium

Mort de Limonium spp. per retirada de pedres

Múltiples espècies de plantes s’han avesat a viure en unes condicions extremes de salinitat, vent i escassetat de sòl a la vorera de la mar, i en aquests sòls tan erms i pedregosos hi ha plantes protegides com el fonoll marí Chrithmum maritimum, coixinets endèmics com l’eixorba-rates negre Astragalus balearicus o el socarrell Launea cervicornis. Són les zones triades per les especials saladines Limonium spp. on duen a terme els seus experiments naturals d’hibridació. Gran quantitat d’invertebrats i caragols endèmics hi troben un lloc on viure i en són propis, no viuen enlloc més! Aranyes, someretes del Bon Jesús, formigues…que a la vegada sostenen una sèrie d’espècies vertebrades com els dragons Tarentola mauretanica i dragonets Hemidactylus turcicus, i sargantanes Podarcis pityusensis amb les seves respectives subespècies eivissenca i formenterenca. La Titina d’estiu Anthus campestris i el terrolot Calandrella brachydactyla, dues espècies d’aucells que s’alimenten i reprodueixen en aquest hàbitat tan fràgil, també en són damnificades. L’obertura de caminois per fer nous caramullets i la desaparició de hàbitat inalterat i amagatalls per les seves preses invertebrades, fa pensar a priori que de ben segur les està afectant, tot i que això no ha estat encara avaluat. El trepig de la seva zona de cria és una ruleta russa pels seus nius i ous.

El cap de Barbaria a Formentera, el Cap Salines i sa Punta de n’Amer a Mallorca, la platja de ses Salines (Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera) o des Codolar, la costa pròxima as Vedrà a Eivissa, el far i es Cap de Cavalleria i Cala Pregonda a Menorca,… són alguns dels llocs del nostre litoral que estan essent desfigurats, probablement ja d’una forma irreversible.

Les accions “decoratives” humanes ja no es limiten a fer munts, ara també es trepitgen ullastres amb grans lloses, s’envolten cebes marines i saladines amb pedres a mode de “corralet” que la planta no necessita per res. Aquests tancaments de vegades limiten el creixement de la planta, altres vegades l’afavoreixen, però en ser retirats, la planta avesada a la protecció de les pedres, acaba morint per complet, com pot veure’s a la seqüència de fotos. Aquestes plantes són les que sobreviuen a ser trepitjades, malmenades,… després hi ha les ferides per la caiguda dels propis caramulls.

Aquest munts a més a més destrossen el patrimoni. Ja s’han donat casos a Mallorca i a Eivissa de persones que, amb l’afany d’aconseguir més pedra pel seu ritual, han desmuntat parets seques de tancament de fars, una situació barroca i surrealista, a la vegada que intolerable.

Moltes persones quan són qüestionades pel fet de fer els caramulls o les que en són partidàries o indiferents, responen que segurament hi deu haver coses que fan més mal al medi ambient. És cert, però el nostre territori malmenat no necessita “afegir-hi en es banyat” amb una agressió més a aquests hàbitats d’estepes salines mediterrànies recollits com a prioritaris a la Directiva d’Hàbitats 92/43/CE. No és excusa!

Caramulls que maten

#caramullsquematen

Cada cop som més els que veiem aquestes construccions com una amenaça i, prenent-nos la justícia ecològica per banda, intentam refer el mal causat tomant els munts i intentant restituir el paisatge al punt originari. Aquesta tornada enrere però, no es pot fer de qualsevol manera, i s’ha de tenir en compte que amb el nou moviment de pedres podem esclafar dragons, sargantanes, caragols i invertebrats. Per tant, tomem tants de caramulls com poguem, amb ràbia però sense ira. Mirarem d’assegurar-nos que la nostra acció no és també perjudicial amb les plantes i fauna que encara queden. Si és necessari l’esbucarem pedra a pedra, talment com es va fer. Només en casos on veiem que no augmentam els danys, ens espassarem el gust de tomar-los com ho faria un infant.

Però això no basta, és necessària una campanya més potent d’informació i sensibilització, que impliqui a les administracions competencials en costes i medi ambient, per evitar que aquesta moda es segueixi duent a terme.

Aquesta moda desgraciadament ha arribat també a la Serra de Tramuntana, on les fites de pedreny eren escasses i estratègicament situades per a indicar el camí als llocs estrictament i estratègicament necessaris com desviaments o cruïlles. Ara podem trobar teringues de fites de pedra allà on abans trobàvem una sola fita, i si afinàvem l’ull, aconseguíem trobar la següent just-just per a no perdre el camí. Això sense comptar les senyes de pintura, però això ja és fil d’una altra història.


Més sobre els caramulls…