Fondejos sobre posidònia a Portocolom

ferro_posidonia2_tf

Platja de s’Arenal, Portocolom (31 Maig 2017)

Terraferida demana a les empreses nàutiques que no obviïn el problema de la destrucció de la posidònia a causa dels fondejos.

El passat 16 de maig el conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, Vicenç Vidal, i el director general d’Espais Naturals i Biodiversitat, Miquel Mir varen presentar l’esborrany del primer Decret sobre la posidònia que permetrà reforçar la seva protecció.

Des de Terraferida hem pogut constatar “in situ” aquesta mateixa setmana l’efecte directe de l’ancoratge d’embarcacions sobre la destrucció dels alguers de Posidonia oceanica. Dos col·laboradors de Terraferida varen fer una immersió el passat dimecres 31 de maig a Portocolom a la platja de s’Arenal. Com en moltes platges i cales de les Illes, la zona de bany està limitada per unes boies que no permeten l’entrada d’embarcacions. En alguns llocs, com passa en aquesta platja, les boies delimiten la zona d’arena (situada més a prop de la costa) i el començament de la praderia de posidònia. Això fa que moltes embarcacions, com es pot veure a la fotografia adjunta, fondegin per la part de fora de la zona de bany sobre la mateixa posidònia. Això és efectivament el que vàrem poder constatar i fotografiar: una àncora fondejada sobre posidònia, que va arrabassar una mata de dimensions considerables, amb una cadena arrossegant sobre la praderia i fent malbé els feixos d’una bona part de l’alguer.

barques_ferro_posidonia_tf

Fondejos sobre posidònia a la Platja de s’Arenal de Portocolom

El sector nàutic, en veu de l’Asociación de Empresas Náuticas de las Islas Baleares (AENIB), va emetre un comunicat on segueix intentant eludir responsabilitats i distreure la gent desviant el problema de l’impacte mecànic directe dels ancoratges de les embarcacions sobre les praderies de posidònia. Evidentment, hi ha altres problemes que agreugen la situació de la conservació de la posidònia a nivell global, com són la qualitat de l’aigua i el canvi climàtic. Però a les Illes Balears, on el nombre d’embarcacions d’esbarjo i d’empreses turístiques de lloguer d’embarcacions i xàrters és molt important, la destrucció de la posidònia a causa dels ancoratges no es pot obviar. A més, aquest és un sector a l’alça i al principi del 2017 el nombre d’embarcacions matriculades a Balears va augmentar un 14 % situant-se al capdavant d’aquest sector.

Volem recordar que la Posidonia oceanica es troba catalogada com a Hàbitat Prioritari segons la Directiva Hàbitats (92/43/CEE) de la Xarxa Natura 2000. A escala d’espècie està protegida a l’annex 1 de la Convenció de Berna. També està catalogada com a Vulnerable pel Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades i pel Conveni de Barcelona. I, a més a més, a àmbit nacional l’hàbitat (1120*) està protegit pel Real Decret 7/12/1995, BOE nº310.

La protecció dels alguers no pot esperar més!

ferro_posidonia4_tf

Mata de posidònia arrasada pel fondeig

ferro_posidonia3_tf

Cadena de fondeig fent malbé els feixos de l’alguer

Es Caló. Coast, coves & caves…

es_calo2_tf

Ocupació d’Es Caló de Betlem (Artà), lloc LIC i ZEPA

Mallorca és venal que bota. Cada racó és susceptible de ser edificat, explotat, venut, llogat… sense límits. Hem (o han) entregat tota l’illa al turisme, fins a un punt que als mallorquins, venguem d’on venguem, ens és gairebé impossible trobar un raconet sense massificar.

Tenim milers d’hotels i centenars d’urbanitzacions a vorera de mar, els pobles no s’aturen de créixer, s’urbanitza foravila… i ara, veiem com els espais naturals, que tant ens va costar salvar del ciment, són explotats per multitud d’empreses, la majoria estrangeres. Quads, “buggys”, cotxes 4×4 i motos envaeixen els camins de fora vila i de la costa, incloses les dunes, degradant i saturant els espais naturals sense control. A la mar, motos d’aigua, catamarans, “golondrines” i llanxes potents, s’acaramullen dins les cales, envaeixen les zones de bany, entren dins les coves, remouen el fons, fan renous excessius o “party-boats”, etc.

La majoria ens conformam en anar a un racó, prendre un bany sense molestar a ningú, menjar dues llesques de pa amb sobrassada vella i tornar a casa… però això tan senzill gairebé no és possible sense sentir-se atropellat, estret o extern, i engorjat… Aquell racó que ens agradava, on ens sentíem bé, ara és explotat per qualque societat mercantil amb domicili fiscal vés a saber on. Som un poble, una illa, una societat…o un parc temàtic?

Un exemple més: diverses empreses venen paquets turístics, d’entre 35 i 695 euros on ofereixen fins i tot acampar i dormir (és il•legal amb tendes) a diverses cales d’Artà, com a Es Caló de Betlem, inclòs dins el LIC i ZEPA de les Muntanyes d’Arta i dins el LIC de les Badies de Pollença i Alcúdia (la part marina). Disposam de testimonis i imatges on es veu a aquestes empreses inconscients (o als seus clients) fent foc a Es Caló. Que no ha estat prou castigada pels incendis tota la zona d’Artà? Han mercantilitzat una zona preciosa, i a més ho fan aprofitant el nom del Parc Natural de Llevant, del que sols queda un 4% de la superfície original d’ençà que Jaume Matas el va desprotegir.

es_calo_tf

Embarcació turística a Es Caló de Betlem (Artà). Ofereix visites turístiques a cales i coves del “Llevant Nature Park”

Si la zona estàs protegida com estava fa anys, per ventura hi hauria més vigilància, aquestes activitats probablement estarien prohibides i, potser, no ens hauríem de lamentar per un foc, un excés de renou o el que sigui. D’ençà que el Parc Natural va ser arrasat per Matas i Jaume Font (ara al PI), l’any 2004, ningú s’ha atrevit a recuperar la protecció d’aquest paratge extraordinari que són les muntanyes d’Artà. La política de terra cremada, lamentablement, funciona.

Volem tenir esperances d’unes illes més justes i millors, però si tot s’entrega al turisme, si tot es mercantilitza i ni tan sols es recupera la protecció que teníem fa 12 anys, ens ho posen molt difícil. Hem votat partits i persones, no constructores ni empreses turístiques i per això pensam que tenim dret a reclamar al Govern i al Consell que prenguin mesures ambientalment avançades, per ordenar i protegir el que queda. És ca nostra, ens agrada i ho volem conservar!

Actualització: L’endemà d’aquesta i altres denúncies públiques, l’Ajuntament d’Artà ha pres mesures per impedir el pas de trànsit rodat a la zona del Caló. També han anunciat un increment de la vigilància per part de la Policia Local per evitar conductes perilloses per al medi natural. La Directora General d’Espais Naturals i Biodiversitat ha manifestat que els fets s’han denunciat als Agents de Medi Ambient i al SEPRONA. Ens alegram de la ràpida resposta de les institucions. El lloc mereix el màxim respecte.

Compta cada gota

almallutx_gen2016

El Gorg Blau sota mínims (Escorca, gener 2016). Foto per cortesia de Jaciment Almallutx

A les Illes l’aigua és un dels problemes més importants que tenim damunt la taula. La insularitat agreuja la sequera, perquè els nostres aqüífers són limitats. No tenim muntanyes altes on es donin elevades precipitacions de neu, no tenim rius, i el règim pluviomètric és moderat, escàs a moltes zones, o fins i tot àrid a d’altres. Alguns aqüífers estan baix mínims, en part, degut a la falta de brusca, en part per la sobreexplotació. En pocs anys, hem consumit l’aigua “fòssil”, acumulada baix terra durant segles. La salinització és l’altre gran problema. Podem imaginar l’illa de Mallorca com una esponja o un formatge Gruyère, quan es xucla l’aigua dolça i s’acaba, entra cap als aqüífers l’aigua salada de la mar, i ho fa per no sortir mai més, almanco a una escala temporal humana.

Per altra banda, la qualitat de l’aigua de molts dels nostres aqüífers, sobretot al sud-est de Mallorca i Eivissa, no pot ser pitjor. Diversos experts, han elaborat mapes de distribució de nitrats, que s’estenen sobre grans zones, i aquesta aigua no es pot considerar potable. Els excessos comesos per l’agricultura intensiva, i alguns camps de golf, han desembocat en aquesta situació. Alguns municipis segueixen cobrant a la gent aquesta aigua com si fos potable, indicant que no és recomanable cuinar-hi, que en beguin els infants i embarassades, i pengen aquesta informació a bans a l’ajuntament sense cap vergonya.

La falta de pluges de la darrera tardor, ha situat les reserves d’embassaments i aqüífers a mínims històrics. Al febrer, la presidenta del Govern declarava que no es pot garantir el subministrament a les illes aquest estiu. Una de les solucions que es proposa és dessalar més aigua de mar. Es preveu invertir 30 milions d’euros, sols al 2016, en dessalinització. La major part d’aquesta despesa es destinarà al consum d’energia, perquè dessalar aigua de mar és un procés molt costós energèticament. Cóm és que les dessaladores no compten amb plaques solars per produir l’energia que necessiten? La instal·lació de plaques fotovoltaiques a les dessaladores, seria una inversió que ajudaria a minvar l’impacte ambiental de la dessalinització. Un altre dels impactes de dessalar aigua de la mar, és la salmorra que s’obté, que és abocada al mar, amb efectes molt negatius per a la vida marina. Gran part d’aquesta salmorra s’aboca sobre alguers de Posidonia oceanica, molt sensible a augments de salinitat. Aquests ecosistemes, que són clau per mantenir la transparència i oxigenació de les aigües litorals ha de ser prioritària. En definitiva, quan un poble ha de dessalar aigua, és que ha fracassat en la seva gestió.

El consum mitjà dels habitants de Balears l’any 2008 va ser de 133 litres per persona i dia. A aquest consum s’hi han de sumar 104 litres diaris més si es tracta d’un turista. Cada turista consumeix 237 litres d’aigua al dia, encara que alguns investigadors com Ivan Murray, afirmen que el consum és de 440 i d’altres que arriba als 542 litres per pernoctació i turista. Vius quan parlam de turisme de qualitat, perquè el geògraf Macià Blàzquez, afirma que un turista “de luxe” gasta fins a 6 vegades més aigua que un turista qualsevol (L’Altra Mirada, nº 50, maig 2015). Si tenim en compte que el nombre de turistes no atura de créixer a les Illes i que al 2015 hi ha haver uns 12,5 milions de turistes, i la seva estada mitjana va ser de 8 dies, van consumir 23.780 milions de litres d’aigua (23,78 hm3). Les xifres de 2016 són males de predir, però si el nombre de visitants creix, el problema també creix.

Un altre paradoxa és la potenciació dels camps de golf. Un camp de golf de 18 forats consumeix la mateixa quantitat d’aigua que una població de 9.000 habitants (entre 1.250 i 2.400 m3/dia). A Mallorca tenim 24 camps de golf, el que equivaldria a una població de 216.000 habitants. La normativa obligava als camps de golf, des dels anys 90, a regar amb aigua depurada. El Govern de Bauzá i Company però, els va permetre regar amb aigua potable procedent de les dessaladores, posant-los un preu de 1 euro la tona, quan a molts de pobles es paga a 2 i 3 euros la tona. Està clar per qui legisla el govern. Ara, el govern progressista, anuncia que els farà pagar 1,5 euros la tona. Una mesura ridícula, per no dir insultant. Ni un metre de gespa s’hauria de regar amb aigua potable. La realitat és que no es compleix ni amb aquests mínims, ja que alguns camps xuclen aigua de pous d’ús exclusivament agrari. Els camps de golf també contaminen els recursos hídrics amb herbicides i pesticides que s’hi apliquen. Per a més Inri, es vol potenciar també l’esport del Polo, més gespa!

iph_terraferida

La mitjana ponderada de reserves hídriques a Mallorca al gener del 2016 era d’un 51%. L’estat dels aqüífers del sud i llevant de Mallorca però, estan molt per davall d’aquesta mitjana. Per exemple, la massa d’aigua subterrània de Sant Jordi està al 21% de la seva capacitat i la de Cala d’Or al 24%. Tenint en compte els pocs recursos disponibles, sembla clar que s’ha de limitar el seu consum, començant per congelar les places turístiques, limitant al màxim l’edificació de més places residencials, fent una moratòria de camps de golf, i modificant el Pla Territorial. Mallorca té 1 milió d’habitants, 2 milions de places (turístiques i residencials) i el Pla Territorial, permet edificar-ne més de 3 milions, una bogeria que cal retallar al màxim si es vol preservar el recurs.

L’aigua és un bé comú d’alt valor que s’està malbaratant i el turisme juga un paper molt important en el consum d’aquest recurs. Necessitem polítiques valentes per mantenir un consum responsable i sostenible de l’aigua, i les necessitam aviat, perquè cada gota compta.

*Aquest article ha estat modificat el 13/06/2016 per incloure les dades de Deyà i Tortella sobre consum estimat d’aigua per part dels turistes i per incorporar una referència al consum d’aigua dels camps de golf.

Santacirga lliure. NO al megaparc solar!

santacirga_5

Una multinacional alemanya vol instal·lar 250.000 panells solars (92 hectàrees) a Santacirga, Manacor

MANIFEST: En defensa de la terra, Santacirga lliure. NO al megaparc solar!

Història viva. A Mallorca queden poques finques que mantenguin la fesomia de temps passats: quan la possessió era una unitat territorial, social i econòmica per ella mateixa. Les parcel•lacions, la urbanització i l’abandonament agrari de moltes d’elles fa que les explotacions actives cobrin encara més valor. Conservar-les és conservar la cultura i la identitat i mantenir la seva viabilitat econòmica al llarg del temps. Santacirga ja era citada fa més de 800 anys. És la possessió on va néixer i créixer Mossèn Alcover i no una simple “explanada” on s’hi pugui instal•lar qualsevol cosa.

Un projecte de mida continental. Una multinacional alemanya vol instal•lar-hi 250.000 panells solars que ocuparien 92 hectàrees. Es tracta del parc solar més gran mai projectat a Mallorca. Aquesta superfície és equivalent, per exemple, al cas antic de Palma, a més de la meitat del nucli de Manacor i és 3 vegades més gran que pobles com Montuïri. Davant l’allau de crítiques, els promotors proposen ara una rebaixa, que creiem insuficient, de fins a 60 ha. Deim SÍ a les energies alternatives, però també deim SÍ a la terra, a preservar l’escala insular i a un canvi de model energètic respectuós amb el territori.

Energia “neta” per seguir embrutant? Per molts megawats (50) que generi aquest parc no resoldrà el gran problema de Mallorca: l’excessiu creixement urbanístic i turístic. A Mallorca ja hi ha prop de 2 milions de places i el Pla Territorial permet construir-ne 2 milions més. Quina superfície verge s’ha de sacrificar per generar energia “neta” per 4 milions de places? La política energètica no pot obviar una cosa tan bàsica. És imprescindible eliminar aquests excessos, garantir l’accés a recursos tan bàsics com l’aigua i no deteriorar més la qualitat de vida de la gent.

Fuel, carbó, gas, nuclear, residus… Els nous parcs solars no vénen per substituir cap de les energies contaminants que ja usam. El Govern no preveu deixar d’importar carbó de Sud-àfrica, s’està construint un gasoducte, es cremen residus a Son Reus… L’energia “verda” arriba per cremar més territori?

Paisatge. El paisatge és un recurs més. En el cas de Santacirga i el Cap Blanc (on es preveu un altre megaparc) el sacrifici de paisatge de gran valor ecològic no està justificat, per molt que els promotors presentin mesures dirigides a “que no es vegi tant”. Mallorca té més de 275 km2 completament urbanitzats i enormes superfícies on posar plaques sense espenyar res.

Terra productiva. Parlar de Santacirga és parlar de terra fèrtil, terra que ha alimentat el nostre poble milers d’anys. Queden poques planes agràries d’aquesta extensió amb terra profunda i de gran capacitat productiva. El rendiment cerealístic mitjà indica que el blat en règim de secà aproximat que es deixaria de produir els 25 anys vinents és de més de 6000 tones o 8000 tones de civada. A Santacirga els cereals es fan per reguiu i els rendiments podrien acostar-se als 3.500 kg/Ha/any, això suposaria rendiments pròxims a les 8000 tones de blat en els 25 anys vinents. De quin lloc del món s’haurà d’importar tot aquest cereal i quin cost energètic tendrà? A més, la Llei Agrària estableix a l’article 106 que la producció d’energia a partir de fonts renovables amb ocupació major a 4 ha s’ha d’ubicar en terrenys de baixa productivitat, marginals o degradats.

Sobirania alimentària. La productivitat d’aquests llocs és de gran importància com també el valor dels serveis ambientals que presten. La infiltració d’aigua de pluja, la capacitat de reciclatge de nutrients, la presència de microorganismes que ofereixen fertilitat etc, no es tenen presents per part de l’empresa ni el govern. Si l’economia ambiental calculàs el valor monetari d’aquesta zona, seguiria tenint vocació agrària.

Fertilitat i fauna. Segons l’economia ecològica el valor de béns com la terra fèrtil i les espècies és incommensurable i per això els hauríem de conservar “per se”. Fan falta entre 100 i 2.500 anys per formar 2,5 cm de terra fèrtil. A més a més, l’agricultura és indispensable per mantenir una estructura territorial eficient i conservar la biodiversitat. Els valors faunístics de la zona tampoc s’han valorat. Els aucells associats a cultius són els que han patit les regressions més importants a tota Europa. Juies, cucullades, xebel•lins, aloves… són espècies presents a la zona i estan incloses a directives i lleis que les protegeixen.

Per tot plegat deim NO al megaparc de Santacirga. SÍ a les energies netes, però NO a qualsevol preu ni a qualsevol lloc.

Terraferida, APAEMA, Ateneu lo Tort, Xarxa per la Sobirania Energètica (XSE), Camins Públics i oberts.

Publicat a Diario de Mallorca (20 d’Abril 2016)

 


Santacirga_debat

 

Informació complementària:

CRÒNICA DEL DEBAT “ELS MEGAPARCS SOLARS DINS FORA VILA

7 abril 2016. Ateneu Lo Tort (Manacor)

Sentir-se engorjat

Embos Palma

Mallorca cada dia és més petita i Palma més gran

Les 6’50 del matí i l’autovia d’Inca a Palma ja bombolleja de cotxes que provenen de les poblacions perifèriques a Palma. Arribant a Ciutat uns panells lluminosos, del temps de la Munarquia –i que degueren costar un Potosí-, demanen amb un senyal de perill, que es circuli amb precaució per mor de les retencions. Com si fos una novetat!. La ridícula obvietat d’avisar-te de què et trobes ja submergit en un embós. A la mateixa hora, l’arribada de cotxes de persones que treballen a la capital i que viuen a Campos, Llucmajor o a alguna de les megaurbanitzacions costaneres capolagarrigues –Maioris, Sa Torre, Son Granada- també emboça el primer cinturó començant a donar símptomes de saturació. Mirem cap a ponent, i veurem com també es carreguen les vies andritxoles de cotxes i més cotxes. No és sols la percepció de qui desespera dins l’embòs, si no un fenomen ben estudiat: anam cap a l’Illa-ciutat amb pas ferm. Mallorca cada dia és més petita i Palma més gran.

Segur que recordareu les expressions “les entrades/sortides de feina” o “les entrades/sortides d’escola”, eren –en un passat no llunyà- moments puntuals i àlgids de trànsit en els quals la confluència de vehicles era màxima i la circulació per ciutat i la perifèria un poc més conflictiva. Fugint d’aquests moments puntuals, es podia circular de manera més o menys relaxada. La percepció d’alguns de nosaltres ens indica que aquests nivells de saturació s’avancen en els horaris i en les distàncies a la ciutat. A mode d’exemple: si fa només 2 anys els embossos arribaven a les 7’00 hores per l’autovia Inca-Palma a Alcampo, avui en dia a les 6’50 s’observa circulació densa ja a Marratxinet. La circulació densa de vehicles s’ha cronificat, sembla que haguem arribat a un sostre on no hi caben ja més cotxes, i els que hi són han de circular a poc a poc. Els dies de pluja o quan s’esdevé un accident la situació torna encara més caòtica.

Embos autopista

El paisatge d’embossos encercla Palma

El més terrible, i a la vegada surrealista, és torbar-se més temps fent coa a una caravana de cotxes, que circulant i recorrent la distància que s’ha de cobrir entre el lloc de residència i el lloc de treball i a l’inrevés. Quina qualitat de vida és aquesta? Realment volem passar una mitja de 3 hores diàries de les 16 que estam desperts al volant? Gairebé un 20% de la nostra activitat diària!. Una pèrdua de temps d’un valor incalculable, sense tenir en compte el seu efecte sobre la nostra salut mental, tensió arterial, el nostre cor, la nostra salut postural, l’increment d’ira, frustració,… possibilitats de sofrir un accident…sensació d’engorjament, sentir-se engorjat, sense capacitat d’escapatòria, en una illa petita, de territori limitat, on no hauria de succeir això, on no ens podem permetre això!.

Cotxe vell

Altre temps

S’ha parlat i escrit molt sobre el transport públic, de millorar línies de bus; d’acabar línies de tren frustrades i que s’han deixat perdre per un govern d’ineptes amb un conseller d’Agricultura, Medi Ambient i Territori, ignorant o malintencionat, etc. Tanmateix el que s’ha fet i es preveu fer es augmentar el nombre de quilòmetres d’asfalt, acabar un segon cinturó monstruós, afavorir l’accés per via ràpida a pobles “perifèrics” i no frenar la urbanització de foravila. Fa poc ens sorprenia la noticia de que la venda de cotxes a Balears ha augmentat en un 27% superant les de l’any 2014. La resposta del govern “progressista” no pot ser més decebedora: nova autopista entre Llucmajor i Campos que costarà prop de 30 milions d’euros i un pressupost per carreteres que es menja el 50% dels doblers (86 milions) del departament d’infraestructures, mobilitat etc. Per acabar-ho de rematar, les anades a Madrid a reclamar un finançament just es salden amb una promesa de pagament de 322 milions, dels que 240 són per carreteres i autopistes. Salut, habitatge, aigua, transport públic, tren… res de tot això. Repensam Mallorca…diu el lema del Consell. Aplicant el model de la pitjor dreta?

Semblam abocats a més vehicles, més embossos i més contaminació. Alguns terraferits ens sentim engorjats en aquest present que no albira un futur esperançador. Manquen alternatives potents d’aparcaments perifèrics i transport alternatiu. La solució no és crear més escalèxtrics per a mantenir als vehicles en circulació.

Estam perdent l’illa o l’hem perduda per sempre més? És aquest procés reversible? Podem caure en la expressió tan nostrada de “i què hem de fer?” i pensar que això sempre ha estat així o intentar sortir d’aquest embós crònic. El problema requereix “mà de moro”!

Salvau Ses Fontanelles!

Ses-Fontanelles

MANIFEST “SALVAU SES FONTANELLES!”

La nova majoria social i política de Palma, de Mallorca i de les Illes Balears, disposa d’una oportunitat d’or per salvar Ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma. Les entitats que signam aquest escrit reiteram públicament el nostre suport a la protecció d’aquest espai amenaçat per un macrocentre comercial d’unes 30 hectàrees a s’Arenal de Palma. Feim també públic el nostre suport als regidors de l’Ajuntament de Palma que aposten per la protecció, i que mantenen el seu compromís amb la ciutadania i contra els plans urbanitzadors a Ses Fontanelles.

Quan deim que és la darrera zona humida, no és un eslògan desesperat, és la darrera de veritat, perquè els altres aiguamolls del municipi, han estat dessecats, reblits o encimentats. Ses Fontanelles han de tenir protecció, requereixen l’esforç i la implicació de Cort i del Govern, a qui reclamam també, passes valentes i clares en favor d’aquest espai natural. Ens reafirmam en què Ses Fontanelles mereixen ser salvades, protegides i restaurades, i això passarà si tenim, ara i aquí, polítics i polítiques valentes de veritat.

El mosaic de Ses Fontanelles (l’antic Estany Blanc) és únic: antigues salines, petites pedreres de cantons treballades a cop de tallant i escodra per generacions d’arenalers, síquies, conreus, taques de pinar, Limoniums, canyet, botxes, i una varietat sorprenent d’aucells de prat que hi resisteix. Aquest mosaic mereix millor sort que la del ciment. El Govern de les Illes recomanava la seva protecció l’any 1991, i res s’ha fet de llavors ençà.

Un macrocentre comercial a Ses Fontanelles representa també una amenaça pel petit i mitjà comerç i a més es planteja en una zona comercialment saturada. D’acord amb el que estableix el PGOU de Palma, no s’hi podrien concedir noves llicències d’instal·lacions.

El nou Ajuntament de Palma sembla decidit a salvar aquest espai. La legalitat l’hi és favorable, té tota la legitimitat, el suport de milers de votants i el de les entitats que signam aquestes retxes i moltes més. Aquests dies però, assistim a una pressió asfixiant per part dels promotors, que amenacen amb querelles, plets i recusacions als responsables municipals que fan passes per la protecció.

Les forces progressistes d’aquestes illes, ja varen deixar passar diverses oportunitats per salvar Ses Fontanelles. Que no torni a passar. Endavant José Hila, endavant Toni Noguera, endavant Aurora Jhardi i endavant regidors de Cort que estau compromesos amb Palma i amb la protecció dels darrers espais naturals del municipi. Aquesta vegada no ens podeu fallar. Salvau Ses Fontanelles!


Entitats adherides: Plataforma en defensa de Ses Fontanelles, PIMECO, GOB, Terraferida, Amics de la Terra, Associació de Fotògrafs de Natura de les Illes Balears (AFONIB), Societat d’Història Natural de les Illes Balears (SHNB), Societat Balear d’Educació Ambiental (SBEA), Col·legi de Biòlegs de les Illes Balears (COBIB), Col·legi Oficial d’Enginyers de Forests de les Illes Balears (CEFBAL), Unió de Cooperatives de treball, Plataforma contra el TTIP, Boscos de les Balears, Asociación de Biólogos para el estudio del Medio Ambiente (ABEMA), LMENTAL Sostenibilitat i Futur, Col·lectiu Es Tallant, Biciutat, Xítxeros amb Empenta, Moviment Alcudienc, Endavant-OSAN, PermaMed, Pla de Mallorca en Marxa, ARCA, Associació de Veïnats de Son Sardina.

ses_fontanelles

El negoci de les pedreres

Pedrera Can Alou

Pedrera de Can Alou (Felanitx, Mallorca. 2011)

Les pedreres no s’aturen, devoren territori cada dia. Graten esperonades per la construcció exagerada que mai hem solucionat. Les picadores s’empassen muntanyes, boscos, topònims, historia… Puigs i turons són dinamitats i convertits en grava, mesclats amb quitrà i abocats sobre la terra en forma d’asfalt cada dia, sense aturall.

Hi ha molts de sectors econòmics que es boten més o manco les normatives ambientals, però cap com el gremi de les pedreres i graveres. Moltes són directament il·legals. Les administracions ho saben, però no fan gaire cosa per aturar-les, llevat d’alguna excepció. Això ho saben bé alguns particulars i associacions ecologistes o veïnals que sovint han batallat al mateix temps contra les empreses explotadores i contra l’administració que se suposava que els havia de defensar.

Per què? Els motius són diversos. Darrere les pedreres hi ha un negoci lucratiu enorme lligat al creixement urbanístic. Del desgavell també se’n veuen afavorits certs constructors, promotors, transportistes, “gestors” pirates de residus, propietaris de terres llogades per dur-hi enderrocs… Una estafa habitual a moltes obres de Mallorca, consisteix a cobrar 500 euros (a vegades més) al promotor de l’obra per cada contenidor d’enderrocs. Envers de dur-los al punt autoritzat però, s’aboquen clandestinament dins una tanca a canvi de 30, 50 o 100 euros, i a vegades per res. Picapedrer i empresa de transport se’n reparteixen 400 o més per contenidor. A vegades tot el benefici és pel transportista. Els més “vius” aboquen a camins, revolts i voreres i obtenen així un benefici “net”. L’amo de l’obra estafat, el paisatge ple d’enderrocs i el sòl i l’aigua (si no és enderroc net) contaminats.

Pedrera de Can Sentes (Felanitx)

Pedrera de Can Sentes (Felanitx. 2011)

Com pot ser que això passi fa dècades i no se solucioni? Hi ha un pacte no escrit per no aturar-les? Terraferida creu que sí, perquè d’altra manera, sense la llei del silenci, sense omertà, ni una xarxa de gent que es fa favors, tot això tan evident no podria funcionar. Si no hi ha acció contra les pedreres il·legals és perquè “la xarxa” ho impedeix.

La dispersió de competències és en si mateix un entramat perfecte: facilita l’explotació il·legal i fa inviable la seva paralització. La Direcció General d’Indústria (activitat extractiva), la de Medi Ambient (plans de restauració i declaració impacte ambiental), el Consell de Mallorca (interès general, planificació, Pla Director Sectorial…), els Ajuntaments (llicència d’instal·lació, llicència d’activitat, inspecció…). La majoria de pedreres actives de Mallorca no tenen llicència municipal d’activitat, però ningú no s’atreveix ni a donar-los la llicència ni a tancar-les. Hi ha pedreres amb ordre de tancament o paralització, però continuen funcionant com si res.

Medi Ambient no fa inspeccions, ni tramita les adaptacions al Pla Director Sectorial. Els ajuntaments no inspeccionen per temes de renous, pols, molèsties… Els agents de medi ambient no posen denúncies i quan ho fan sovint topen amb superiors que les aturen o es perden dins un calaix. Totes les administracions s’espolsen els problemes i diuen que la llei obliga a les altres a fer qualque cosa. Les pedreres inactives no es restauren perquè ningú no els obliga, les actives tampoc.

Pedrera de Porreres

Pedrera de Porreres (Mallorca. 2011)

La mateixa administració està fent carreteres i rotondes amb grava extreta de pedreres il·legals existents a espais naturals. Fer una campanya perquè la gent no usi fusta de l’Amazònia queda molt bé, això sí, tirar abaix una muntanya de Mallorca i convertir-la en grava per fer autopistes, és acceptable.

I mentre passa el temps, centenars de milers de tones d’enderrocs que podrien usar-se per restaurar aquests cràters immensos que són les pedreres, s’aboquen sense control arreu de les illes. Fa prop d’una dècada el gerent de TIRME admetia a una entrevista que el 80% dels residus de la construcció no arribaven a MAC-Insular, l’entitat que els hauria de recepcionar i tractar. Fa sols uns dies, el gerent de Mac-Insular ho tornava a advertir: 300.000 tones anuals s’aboquen il·legalment arreu de Mallorca. 3 milions de tones després no hem avançat gens. L’empresa MAC-Insular diu que ha interposat desenes de denúncies sols els darrers mesos. La pirateria l’hi fot el negoci, que havia de ser net i lucratiu. Ni aquestes empreses tan influents poden desfer la xarxa.

Hi ha pedreres a més, que acullen residus tòxics (llots, uralites, electrodomèstics, plàstics, olis…) i es situen sobre aqüífers que un dia o l’altre es veuran afectats, iguals que les persones que viuen al seu entorn. Aquí ja no és una qüestió paisatgística, sinó de salut pública.

La veritat és que el món de les pedreres mallorquines és digne de “Los Soprano“: alguns funcionaris encarregats de fer les inspeccions al matí, són els mateixos que assessoren als explotadors de la pedrera l’horabaixa (Cas Pedreres). En un cas concret, el funcionari que havia de vetllar pel compliment de la legalitat d’una pedrera va arribar a oferir a un veïnat comprar-li un terreny que aquest té annex. Li diu que, si interessa, pot cridar al telèfon de la targeta: el del seu propi despatx a la Direcció General d’Indústria. La corrupció, com més a prop de l’administració més efectiva és.