Caramulls que maten, enemics en equilibri

Caramulls al litoral

Una moda que desgraciadament altera el nostre litoral

Caramulls que maten fauna. Caramulls que maten flora. Caramulls que, en definitiva capolen i banalitzen el paisatge… Ara que estam en situació de no acceptar més agressions d’urbanització del litoral, ara que no cabria dins del cap d’una persona sensible, resulta que és la pròpia gent sensible amb la natura, el medi ambient i la mar, la que s’està carregant el litoral amb una moda molt perjudicial per els animals que hi viuen i les plantes que l’habiten. A més a més, s’està desfigurant la fesomia de la costa pedregosa dels nostres litorals, alterant a nivells increïbles el paisatge.

Caramulls que no són fites

Caramulls que no són fites

Els monticles de pedres són unes construccions espirituals a Àsia. Als Himalaies, al Nepal, els budistes creen aquestes construccions, més o menys engalanades amb pedres llises o amb inscripcions pintades de tot color. Les fan a llocs que ells consideren sagrats, i una vegada construïdes hi realitzen resos al seu voltant, sempre en el sentit de les agulles del rellotge. A les Balears aquestes construccions no tenen cap fonament de tradició, ni significat religiós, són una moda importada i perniciosa per la nostra geomorfologia, flora i fauna. L’espiritualitat creixent cap al budisme i les energies tel·lúriques, la necessitat de fer un muntet per després demanar un desig, o el simple contagi per comportament d’homínid no tan evolucionat com pensam, provoca la seva proliferació. La proliferació de “Cairns” –denominació anglesa- arreu del món és ja un fet i te ja entitat de plaga, sembla com si tothom hagués de deixar la seva petjada en el paisatge, de vegades sense cap sentit.

Degradació de Limonium

Mort de Limonium spp. per retirada de pedres

Múltiples espècies de plantes s’han avesat a viure en unes condicions extremes de salinitat, vent i escassetat de sòl a la vorera de la mar, i en aquests sòls tan erms i pedregosos hi ha plantes protegides com el fonoll marí Chrithmum maritimum, coixinets endèmics com l’eixorba-rates negre Astragalus balearicus o el socarrell Launea cervicornis. Són les zones triades per les especials saladines Limonium spp. on duen a terme els seus experiments naturals d’hibridació. Gran quantitat d’invertebrats i caragols endèmics hi troben un lloc on viure i en són propis, no viuen enlloc més! Aranyes, someretes del Bon Jesús, formigues…que a la vegada sostenen una sèrie d’espècies vertebrades com els dragons Tarentola mauretanica i dragonets Hemidactylus turcicus, i sargantanes Podarcis pityusensis amb les seves respectives subespècies eivissenca i formenterenca. La Titina d’estiu Anthus campestris i el terrolot Calandrella brachydactyla, dues espècies d’aucells que s’alimenten i reprodueixen en aquest hàbitat tan fràgil, també en són damnificades. L’obertura de caminois per fer nous caramullets i la desaparició de hàbitat inalterat i amagatalls per les seves preses invertebrades, fa pensar a priori que de ben segur les està afectant, tot i que això no ha estat encara avaluat. El trepig de la seva zona de cria és una ruleta russa pels seus nius i ous.

El cap de Barbaria a Formentera, el Cap Salines i sa Punta de n’Amer a Mallorca, la platja de ses Salines (Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera) o des Codolar, la costa pròxima as Vedrà a Eivissa, el far i es Cap de Cavalleria i Cala Pregonda a Menorca,… són alguns dels llocs del nostre litoral que estan essent desfigurats, probablement ja d’una forma irreversible.

Les accions “decoratives” humanes ja no es limiten a fer munts, ara també es trepitgen ullastres amb grans lloses, s’envolten cebes marines i saladines amb pedres a mode de “corralet” que la planta no necessita per res. Aquests tancaments de vegades limiten el creixement de la planta, altres vegades l’afavoreixen, però en ser retirats, la planta avesada a la protecció de les pedres, acaba morint per complet, com pot veure’s a la seqüència de fotos. Aquestes plantes són les que sobreviuen a ser trepitjades, malmenades,… després hi ha les ferides per la caiguda dels propis caramulls.

Aquest munts a més a més destrossen el patrimoni. Ja s’han donat casos a Mallorca i a Eivissa de persones que, amb l’afany d’aconseguir més pedra pel seu ritual, han desmuntat parets seques de tancament de fars, una situació barroca i surrealista, a la vegada que intolerable.

Moltes persones quan són qüestionades pel fet de fer els caramulls o les que en són partidàries o indiferents, responen que segurament hi deu haver coses que fan més mal al medi ambient. És cert, però el nostre territori malmenat no necessita “afegir-hi en es banyat” amb una agressió més a aquests hàbitats d’estepes salines mediterrànies recollits com a prioritaris a la Directiva d’Hàbitats 92/43/CE. No és excusa!

Caramulls que maten

#caramullsquematen

Cada cop som més els que veiem aquestes construccions com una amenaça i, prenent-nos la justícia ecològica per banda, intentam refer el mal causat tomant els munts i intentant restituir el paisatge al punt originari. Aquesta tornada enrere però, no es pot fer de qualsevol manera, i s’ha de tenir en compte que amb el nou moviment de pedres podem esclafar dragons, sargantanes, caragols i invertebrats. Per tant, tomem tants de caramulls com poguem, amb ràbia però sense ira. Mirarem d’assegurar-nos que la nostra acció no és també perjudicial amb les plantes i fauna que encara queden. Si és necessari l’esbucarem pedra a pedra, talment com es va fer. Només en casos on veiem que no augmentam els danys, ens espassarem el gust de tomar-los com ho faria un infant.

Però això no basta, és necessària una campanya més potent d’informació i sensibilització, que impliqui a les administracions competencials en costes i medi ambient, per evitar que aquesta moda es segueixi duent a terme.

Aquesta moda desgraciadament ha arribat també a la Serra de Tramuntana, on les fites de pedreny eren escasses i estratègicament situades per a indicar el camí als llocs estrictament i estratègicament necessaris com desviaments o cruïlles. Ara podem trobar teringues de fites de pedra allà on abans trobàvem una sola fita, i si afinàvem l’ull, aconseguíem trobar la següent just-just per a no perdre el camí. Això sense comptar les senyes de pintura, però això ja és fil d’una altra història.


Més sobre els caramulls…