Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Un mar de plàstic ens menja. Platges, cales i calons apareixen cada estiu bruts fins a la darrera raconada. Com enguany però, no s’havia vist mai. Així ens ho ha semblat a molts. El plàstic es va inventar per fer-nos la vida més fàcil, ens deien, i pareixia cert fins que ens ha començat a fer la vida impossible. La mateixa bossa la trobes a cada lloc on vas a pegar un cap fico, perquè el plàstic va i ve, però no desapareix mai. Si ningú la treu, la bossa maleïda la trobaran (esmicolada) allà mateix els nostres nets.

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Raconades, cocons, barbacanes, tenasses… convertits en contenidors, papereres i femers. La mar fa forat i tapa diuen… Però ens retorna el que hi abocam. La sopa plàstica també ens intoxica el peix que menjam, mutila les extremitats a les tortugues, a poc a poc. Alguns dels habitants més antics del planeta bramen en silenci enmig de la mar gran mentre nosaltres, som al puta centre comercial comprant-ho tot envasat, tal i com obliga la normativa més moderna. Resta per veure quines conseqüències tendran tots aquests compostos en el nostre propi organisme. Hem evolucionat llançant de tot per on passàvem. El fang, els teixits i la fusta es descomponien al cap de poc. Però el plàstic persisteix, fins a 120 anys a dins la mar.

Però tot això no és culpa nostra, és culpa dels algerians, dels grecs, dels turcs o de qualsevol altre poble del Mediterrani. Els altres sempre són els bruts. Potser alguns som més responsables que els altres. Però meam: Voleu dir que els mateixos habitants de les illes que llancen llaunes i ampolles de PVC per la finestra del cotxo es tallen de fer-ho quan van a la mar? Les cunetes plenes de plàstics i la mar immaculada? Centenars d’abocadors il·legals escampats arreu de les Illes i la mar prístina? No, no s’avé això, no quadra.

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Si algú té dubtes dels impactes generats des de terra, aquí a Terraferida, una immersió a la platja de Magaluf l’hi serà molt aclaridora. Milers de plàstics, roba, juguetes, articles de “souvenir”, restes de botellot, llosques… envaeixen el fons de l’alguer, la praderia de posidònia que encara hi sobreviu. És la prova, i la impressió, de qui busseja a molts d’indrets i no n’ha vist cap tan contaminat com aquest.

Siguem responsables, els governs primer de tot. Limitau la capacitat urbanística i turística perquè això sigui com a mínim habitable. Limitau la capacitat de generar deixalles marines, limitau la capacitat de generar plàstics. I noltros siguem exigents amb ells. Recuperem la senalleta de tota la vida, comprem al mercat, plàstic el just, i no llacem res a la mar ni a la terra si no volem que tots els estius siguin, com a mínim, tan bruts com aquest.

Plany al Mar

Bressol de vida,
camins de somnis,
pont de cultures
(ai, qui ho diria…!)
ha estat el mar.

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

Sembla mentida
que en el seu ventre
es fes la vida.
Ai, qui ho diria
sense rubor!

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

De la manera
que el desvalisen
i l’enverinen,
ai, qui ho diria,
que ens dóna el pa!

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

¿On són els savis
i els poderosos
que s’anomenen
(ai, qui ho diria!)
conservadors?

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

Quanta abundància,
quanta bellesa,
quanta energia
(ai, qui ho diria!)
feta malbé!

Per ignorància, per imprudència,
per inconsciència i per mala llet.

Jo que volia
que m’enterressin
entre la platja
(ai, qui ho diria!)
i el firmament!

I serem nosaltres
(ai, qui ho diria!)
els qui t’enterrem.

Joan Manuel Serrat (Dins el disc “Fa vint anys que tinc vint anys”, 1984) – Audio amb Sílvia P. Cruz

Platja de Magaluf (Agost, 2015)