Mallorca Paradise?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

The dump of the european shit

Si es demana a bona part de la població europea quin és el lloc on es pot trobar major quantitat de joves beguts o drogats en una sola nit, molt pocs ho dubten. Magaluf és avui el topònim que millor representa la gatera, els excessos, la violència i els accidents. Ho il·lustren i denuncien amb tota cruesa, les postals que ha fet la jove creadora Mariona Obrador a partir de fotos reals de les bauxes de Magaluf.

El que fa molts anys era una destinació turística familiar, ubicada sobre unes platges formoses d’arena fina amb una zona humida espectacular, Es Salobrar Gran, es avui el màxim exponent de la degradació al mediterrani. Algunes de les més importants cadenes Balears, com Melià, han participat d’aquest procés de degradació, juntament amb altres hotelers amb manco anomenada. En el moment de reconvertir els establiments, a principis dels 90, quan feia dècades que explotaven el litoral, s’estimaren més els doblers fàcils i invertiren a altres indrets en comptes de millorar el seu producte. Les facilitats que trobaren tant a Balears com a indrets més allunyats, especialment al Carib, varen fer que ni es plantejassin gastar un sol euro per donar un futur diferent a Magaluf.

Una vegada més es repetia la història, i el territori conquerit pels hotelers els deixava d’interessar, i anaven a sacrificar-ne d’altre. Aquesta manca d’inversió i l’excés de places a la zona, va tenir una conseqüència inevitable: Els hotels anaven perdent atractiu, i només es podia mantenir l’activitat amb una baixada de preus constant, temporada rera temporada.

Juntament amb això, els hotelers desenvoluparen la política del tot inclòs com a reacció davant la seva pròpia incapacitat de tenir visitants de qualitat. L’única manera de treure’ls quelcom més que les ridícules quantitats que pagaven per una setmana, era tenir-los tot el dia dins l’hotel, fins que sortien gats a mitjanit. Tot plegat va motivar l’èxode de l’oferta complementària de qualitat, que va anar morint i va ser substituïda per gairebé l’únic producte que necessitava el nou inquilí de Magaluf: bars i pubs on beure, i supermercats per comprar alcohol.

Magaluf és avui la paraula màgica que pronuncien milers de joves quan pensen en l’evasió de baix cost. Quan es pronuncia Magaluf, a Europa es pensa en sexe, orgies, i joves que es passen la nit vomitant com a conseqüència de l’alcohol. Alguns, per desgràcia, tornen a casa amb greus lesions o fins i tot perden la vida per la terrible moda del balconning. Gràcies a les xarxes socials, tots els escàndols que hi tenen lloc fan la volta al món en qüestió de minuts, fent inútil qualsevol esforç de promoció turística per compensar aquest despropòsit.

Sa_Porrassa_2

Urbanització de la Marina de Magaluf

El Govern Bauzá, lluny d’actuar per posar remei a aquest monumental desastre, va rematar la feina atorgant l’interès autonòmic a Viva Hotels per acabar d’encimentar la Marina de Magaluf. Una vegada més, en comptes de reconvertir el que ja existeix, el capital s’ha focalitzat en consumir nou territori. El resultat és que s’està edificant la primera fase de la urbanització més bèstia que hem vist en dècades a Mallorca i a més es fa sobre el que queda d’Es Salobrar Gran, una zona humida plena d’enderrocs procedents de la construcció dels primers hotels, els mateixos que ara la sentencien a mort.

Mentre els hotelers s’omplen la boca parlant de qualitat, donant lliçons al nou govern sobre què s’ha de fer i el que no amb el turisme, Magaluf és el més pur exemple de la seva incapacitat per conservar un producte i deixar que acabi com el paradigma de la manca de límits, el model que es posa d’exemple arreu d’Europa de la degradació. Les administracions, per la seva banda, són les responsables d’haver consentit que s’arribi al límit, sense cap actuació, per una suma de la seva pròpia inutilitat, i de la por als hotelers als qui ningú no pot discutir res, perquè com ha quedat clar a Magaluf, “saben el que s’ha de fer”.

Els ciutadans hem perdut un bocí de Mallorca que no es podrà reconvertir a curt termini. Ara mateix, Magaluf només serveix com a cas d’estudi. Com a exemple de què no s’hauria de fer amb el territori. I com a constatació que si els beneficis del turisme no es reinverteixen com toca i corren a treure el suc a altres indrets, alguna cosa falla en el sistema. I són massa ja els exemples a la badia de Palma: Cala Major o algunes zones de s’Arenal (Platja de Palma), si bé no han patit aquest nivell de degradació, sí que han perdut encant, i amb ell activitat econòmica. Sembla ben hora de recuperar la moratòria turística, aturar la degradació i la saturació, encara que sigui per pura supervivència.

El turisme no pot cremar el territori com si fos un combustible. I les autoritats han de saber vetllar i aturar els peus als qui només pensen en la seva conveniència, i se’n foten del que és de tots.

revers_mariona

MALLORCA PARADISE “The dump of the european shit” (revers de les postals de Mariona Obrador)

Fites bordes, atemptats contra el patrimoni

Barraca de carboner desmuntada

Barraca de carboner desmuntada per fer un caramull

…Caramulls que no són fites

Sitja desmuntada per fer un caramull

Rotlo de sitja desmuntat per fer un caramull

Ara que tenim el litoral ben farcit de xalets i hotels, posam muntets de pedra als pocs llocs que hem salvat. Els perjudicis ambientals, paisatgístics i culturals d’aquesta moda absurda els vam explicar aquí fa poc. La febre dels caramulls a vorera de mar però, amenaça d’estendre’s ara per la Serra de Tramuntana.

Sense cap sentit, s’arrepleguen carretades de pedres per fer “mega-fletxes”, per indicar camins, que abans estaven indicats amb una petita fita de tres o quatre pedres; es desfan barraques de carboner per fer túmuls de pedra tan alts com persones i tan inútils com alts; s’esbaldreguen i deslliguen les pedres de rotlos de sitja per fer clapers de pedres que no diuen res, mausoleus que esborren i esclafen la història de totes les generacions que ens han precedit. “Saps si els ho fessin fer a ells!…”, diria algun dels nostres vells.

Es desfan segles de feina de manobres experts en pedra en sec per acumular un caramull de vergonya i incultura. Tant costa respectar els valors, la identitat i un patrimoni cultural, que forma part del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana?

Pèrdua ambiental, pèrdua paisatgística i imatges feridores de la sensibilitat del muntanyenc, pèrdua de patrimoni (ranxos de carboner) i pèrdua del coneixement. També del coneixement entès com a enteniment, com a seny. El nostre patrimoni cultural i natural (ara Mundial de la UNESCO), no es mereix això. Els nostres avantpassats i la seva memòria no poden ser anorreats d’aquesta manera. És hora de recuperar el seny i també el Pla de recursos naturals de la Serra, els plans de gestió de les seves zones més sensibles i una protecció del patrimoni UNESCO que vagi més enllà del paper.     

Fletxa i cor, fetes amb pedres d'elements patrimonials

Fletxa i cor, figures sense sentit, fetes amb pedres d’elements patrimonials


Més sobre els caramulls…

Plany a la mar

fems_magaluf3

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Un mar de plàstic ens menja. Platges, cales i calons apareixen cada estiu bruts fins a la darrera raconada. Com enguany però, no s’havia vist mai. Així ens ho ha semblat a molts. El plàstic es va inventar per fer-nos la vida més fàcil, ens deien, i pareixia cert fins que ens ha començat a fer la vida impossible. La mateixa bossa la trobes a cada lloc on vas a pegar un cap fico, perquè el plàstic va i ve, però no desapareix mai. Si ningú la treu, la bossa maleïda la trobaran (esmicolada) allà mateix els nostres nets.

fems_magaluf1

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Raconades, cocons, barbacanes, tenasses… convertits en contenidors, papereres i femers. La mar fa forat i tapa diuen… Però ens retorna el que hi abocam. La sopa plàstica també ens intoxica el peix que menjam, mutila les extremitats a les tortugues, a poc a poc. Alguns dels habitants més antics del planeta bramen en silenci enmig de la mar gran mentre nosaltres, som al puta centre comercial comprant-ho tot envasat, tal i com obliga la normativa més moderna. Resta per veure quines conseqüències tendran tots aquests compostos en el nostre propi organisme. Hem evolucionat llançant de tot per on passàvem. El fang, els teixits i la fusta es descomponien al cap de poc. Però el plàstic persisteix, fins a 120 anys a dins la mar.

Però tot això no és culpa nostra, és culpa dels algerians, dels grecs, dels turcs o de qualsevol altre poble del Mediterrani. Els altres sempre són els bruts. Potser alguns som més responsables que els altres. Però meam: Voleu dir que els mateixos habitants de les illes que llancen llaunes i ampolles de PVC per la finestra del cotxo es tallen de fer-ho quan van a la mar? Les cunetes plenes de plàstics i la mar immaculada? Centenars d’abocadors il·legals escampats arreu de les Illes i la mar prístina? No, no s’avé això, no quadra.

fems_magaluf2

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Si algú té dubtes dels impactes generats des de terra, aquí a Terraferida, una immersió a la platja de Magaluf l’hi serà molt aclaridora. Milers de plàstics, roba, juguetes, articles de “souvenir”, restes de botellot, llosques… envaeixen el fons de l’alguer, la praderia de posidònia que encara hi sobreviu. És la prova, i la impressió, de qui busseja a molts d’indrets i no n’ha vist cap tan contaminat com aquest.

Siguem responsables, els governs primer de tot. Limitau la capacitat urbanística i turística perquè això sigui com a mínim habitable. Limitau la capacitat de generar deixalles marines, limitau la capacitat de generar plàstics. I noltros siguem exigents amb ells. Recuperem la senalleta de tota la vida, comprem al mercat, plàstic el just, i no llacem res a la mar ni a la terra si no volem que tots els estius siguin, com a mínim, tan bruts com aquest.

Plany al Mar

Bressol de vida,
camins de somnis,
pont de cultures
(ai, qui ho diria…!)
ha estat el mar.

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

Sembla mentida
que en el seu ventre
es fes la vida.
Ai, qui ho diria
sense rubor!

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

De la manera
que el desvalisen
i l’enverinen,
ai, qui ho diria,
que ens dóna el pa!

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar.

¿On són els savis
i els poderosos
que s’anomenen
(ai, qui ho diria!)
conservadors?

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort.

Quanta abundància,
quanta bellesa,
quanta energia
(ai, qui ho diria!)
feta malbé!

Per ignorància, per imprudència,
per inconsciència i per mala llet.

Jo que volia
que m’enterressin
entre la platja
(ai, qui ho diria!)
i el firmament!

I serem nosaltres
(ai, qui ho diria!)
els qui t’enterrem.

Joan Manuel Serrat (Dins el disc “Fa vint anys que tinc vint anys”, 1984) – Audio amb Sílvia P. Cruz

fems_magaluf4

Platja de Magaluf (Agost, 2015)

Caramulls que maten, enemics en equilibri

Caramulls al litoral

Una moda que desgraciadament altera el nostre litoral

Caramulls que maten fauna. Caramulls que maten flora. Caramulls que, en definitiva capolen i banalitzen el paisatge… Ara que estam en situació de no acceptar més agressions d’urbanització del litoral, ara que no cabria dins del cap d’una persona sensible, resulta que és la pròpia gent sensible amb la natura, el medi ambient i la mar, la que s’està carregant el litoral amb una moda molt perjudicial per els animals que hi viuen i les plantes que l’habiten. A més a més, s’està desfigurant la fesomia de la costa pedregosa dels nostres litorals, alterant a nivells increïbles el paisatge.

Caramulls que no són fites

Caramulls que no són fites

Els monticles de pedres són unes construccions espirituals a Àsia. Als Himalaies, al Nepal, els budistes creen aquestes construccions, més o menys engalanades amb pedres llises o amb inscripcions pintades de tot color. Les fan a llocs que ells consideren sagrats, i una vegada construïdes hi realitzen resos al seu voltant, sempre en el sentit de les agulles del rellotge. A les Balears aquestes construccions no tenen cap fonament de tradició, ni significat religiós, són una moda importada i perniciosa per la nostra geomorfologia, flora i fauna. L’espiritualitat creixent cap al budisme i les energies tel·lúriques, la necessitat de fer un muntet per després demanar un desig, o el simple contagi per comportament d’homínid no tan evolucionat com pensam, provoca la seva proliferació. La proliferació de “Cairns” –denominació anglesa- arreu del món és ja un fet i te ja entitat de plaga, sembla com si tothom hagués de deixar la seva petjada en el paisatge, de vegades sense cap sentit.

Degradació de Limonium

Mort de Limonium spp. per retirada de pedres

Múltiples espècies de plantes s’han avesat a viure en unes condicions extremes de salinitat, vent i escassetat de sòl a la vorera de la mar, i en aquests sòls tan erms i pedregosos hi ha plantes protegides com el fonoll marí Chrithmum maritimum, coixinets endèmics com l’eixorba-rates negre Astragalus balearicus o el socarrell Launea cervicornis. Són les zones triades per les especials saladines Limonium spp. on duen a terme els seus experiments naturals d’hibridació. Gran quantitat d’invertebrats i caragols endèmics hi troben un lloc on viure i en són propis, no viuen enlloc més! Aranyes, someretes del Bon Jesús, formigues…que a la vegada sostenen una sèrie d’espècies vertebrades com els dragons Tarentola mauretanica i dragonets Hemidactylus turcicus, i sargantanes Podarcis pityusensis amb les seves respectives subespècies eivissenca i formenterenca. La Titina d’estiu Anthus campestris i el terrolot Calandrella brachydactyla, dues espècies d’aucells que s’alimenten i reprodueixen en aquest hàbitat tan fràgil, també en són damnificades. L’obertura de caminois per fer nous caramullets i la desaparició de hàbitat inalterat i amagatalls per les seves preses invertebrades, fa pensar a priori que de ben segur les està afectant, tot i que això no ha estat encara avaluat. El trepig de la seva zona de cria és una ruleta russa pels seus nius i ous.

El cap de Barbaria a Formentera, el Cap Salines i sa Punta de n’Amer a Mallorca, la platja de ses Salines (Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera) o des Codolar, la costa pròxima as Vedrà a Eivissa, el far i es Cap de Cavalleria i Cala Pregonda a Menorca,… són alguns dels llocs del nostre litoral que estan essent desfigurats, probablement ja d’una forma irreversible.

Les accions “decoratives” humanes ja no es limiten a fer munts, ara també es trepitgen ullastres amb grans lloses, s’envolten cebes marines i saladines amb pedres a mode de “corralet” que la planta no necessita per res. Aquests tancaments de vegades limiten el creixement de la planta, altres vegades l’afavoreixen, però en ser retirats, la planta avesada a la protecció de les pedres, acaba morint per complet, com pot veure’s a la seqüència de fotos. Aquestes plantes són les que sobreviuen a ser trepitjades, malmenades,… després hi ha les ferides per la caiguda dels propis caramulls.

Aquest munts a més a més destrossen el patrimoni. Ja s’han donat casos a Mallorca i a Eivissa de persones que, amb l’afany d’aconseguir més pedra pel seu ritual, han desmuntat parets seques de tancament de fars, una situació barroca i surrealista, a la vegada que intolerable.

Moltes persones quan són qüestionades pel fet de fer els caramulls o les que en són partidàries o indiferents, responen que segurament hi deu haver coses que fan més mal al medi ambient. És cert, però el nostre territori malmenat no necessita “afegir-hi en es banyat” amb una agressió més a aquests hàbitats d’estepes salines mediterrànies recollits com a prioritaris a la Directiva d’Hàbitats 92/43/CE. No és excusa!

Caramulls que maten

#caramullsquematen

Cada cop som més els que veiem aquestes construccions com una amenaça i, prenent-nos la justícia ecològica per banda, intentam refer el mal causat tomant els munts i intentant restituir el paisatge al punt originari. Aquesta tornada enrere però, no es pot fer de qualsevol manera, i s’ha de tenir en compte que amb el nou moviment de pedres podem esclafar dragons, sargantanes, caragols i invertebrats. Per tant, tomem tants de caramulls com poguem, amb ràbia però sense ira. Mirarem d’assegurar-nos que la nostra acció no és també perjudicial amb les plantes i fauna que encara queden. Si és necessari l’esbucarem pedra a pedra, talment com es va fer. Només en casos on veiem que no augmentam els danys, ens espassarem el gust de tomar-los com ho faria un infant.

Però això no basta, és necessària una campanya més potent d’informació i sensibilització, que impliqui a les administracions competencials en costes i medi ambient, per evitar que aquesta moda es segueixi duent a terme.

Aquesta moda desgraciadament ha arribat també a la Serra de Tramuntana, on les fites de pedreny eren escasses i estratègicament situades per a indicar el camí als llocs estrictament i estratègicament necessaris com desviaments o cruïlles. Ara podem trobar teringues de fites de pedra allà on abans trobàvem una sola fita, i si afinàvem l’ull, aconseguíem trobar la següent just-just per a no perdre el camí. Això sense comptar les senyes de pintura, però això ja és fil d’una altra història.


Més sobre els caramulls…