La protecció dels alguers no pot esperar més

Nacres espenyades

L’impacte de les àncores i el rossegar de cadenes és insuportable per les nacres (Pinna nobilis) de Portocolom

Fa quinze dies, membres del col·lectiu Terraferida feien una immersió en aigües del port de Portocolom per donar fe de la destrossa que pateixen els alguers de Posidonia oceanica d’aquest indret.

A aquesta bussejada varem poder constatar com la posidònia (alga o negre) present a la zona ha patit aquest estiu un autèntic bombardeig i arrosseg d’àncores de vaixells, que hi fondegen a damunt sense control. Es tracta d’una zona declarada LIC (figura legal que vol dir Lloc d’Importància Comunitària) justament per la presència d’aquesta mal anomenada alga.

I és que durant molts de dies de l’estiu més de 100 vaixells tiren i salpen les seves àncores a aquesta zona, que s’està degradant a una velocitat enorme. Durant la immersió, a part d’observar com les àncores estan destrossant l’alguer, també vàrem comprovar com fan malbé una important població de nacres (Pinna nobilis), les copinyes més grans del mediterrani. L’impacte de les àncores i el rossegar de cadenes és insuportable per aquests bivalves, espectaculars però molt fràgils.

Ancla del Turama ©Carlos Duarte

Ancla del Turama (Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa), ©Carlos Duarte

Això no és nou ni exclusiu d’aquest lloc. No cal dir que la regulació dels fondejos és una antiga demanda de diverses associacions, científics, partits i particulars, conscients de la gran importància d’aquest hàbitat submarí amenaçat per la pressió humana. Hi ha centenars de publicacions científiques que així ho demostren (1).

A les Illes tenim la sort de tenir aquest ecosistema tan ric i divers, que ens proporciona peix, aigües netes, oxigen, arena per les platges i paisatges submarins únics. L’alguer a més, captura més CO2 per hectàrea que les selves amazòniques i altres hàbitats. Com no hem de protegir això? Som conscients del que ens hi jugam? No fer res o poca cosa, com ha passat fins ara, ja no serveix. El nou Govern ha començat a treballar-hi, i té l’obligació de regular els fondejos com més aviat millor, perquè es fa imprescindible aturar aquesta destrossa.

Per altra banda, aquests dies, els mitjans de comunicació reprodueixen un comunicat signat per vuit entitats (2) relacionades amb la nàutica i la mar, on s’oposen a la regulació dels fondejos. La idea que transmeten és que volen seguir fondejant sobre els alguers, que això és un dret (??) i que el govern no hauria de prohibir expressament tirar l’àncora sobre els alguers de les illes.

En una cosa tenen raó les associacions nàutiques, el fondeig no és l’únic problema dels alguers de posidònia. Canvi global, emissaris, contaminació, dessaladores… són amenaces que també l’afecten. Això no lleva que tots facem el possible per aturar la degradació d’aquests ecosistemes, regulant el fondeig i reconduint-lo allà on no faci tant de mal, sobre l’arena per exemple.

Posidònia a Formentor ©Biel PerellóDes de Terraferida lamentam que les directives d’aquestes associacions no vulguin ni sentir l’olor de la regulació. En tot cas estem segurs que el comunicat no reflecteix les vertaderes opinions de molts dels seus socis (25.000 diuen) i que si són conscients del problema, col·laboren per tenir la mar en bones condicions i eviten el fondeig indiscriminat cada vegada que surten a la mar. Que seria de la pesca recreativa sense alguers? i del propi turisme? Són ben lliures de fer i pensar el que creguin, i de tirar-se terra a damunt si volen. El que no podem entendre, es que facin afirmacions com aquesta (referint-se a la posidònia): “…no está catalogada ni como vulnerable ni en peligro de extinción…”.

Volem recordar que la Posidonia oceanica si es troba catalogada com a Hàbitat Prioritari segons la Directiva Hàbitats (92/43/CEE) de la Xarxa Natura 2000. A escala d’espècie està protegida a l’annex 1 de la Convenció de Berna. També està catalogada com a Vulnerable pel Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades i pel Conveni de Barcelona. I, a més a més, a àmbit nacional l’hàbitat (1120*) està protegit pel Real Decret 7/12/1995, BOE nº310. En fi, que sí que està protegida, i per qualque cosa és.

Totes les persones generam impactes no desitjats sobre el medi, per tant, afrontem-los el millor possible, aportem entre tots el que sabem per mitigar-los. Negar-los no solucionarà res.


(1) Poques coses noves podem esmentar sobre els alguers de fanerògames marines (Posidonia oceanica inclosa) que no s’hagin dit ja. En tot cas hem de subratllar l’elevadíssima vulnerabilitat dels esculls barrera de Posidonia oceanica que encara resten a Balears i la necessitat de protegir-los per evitar la seva desaparició, com també indicar la necessitat de gestionar correctament els usos humans de les badies per evitar la desaparició dels alguers de Zostera noltii i Cymodocea nodosa, ambients amb una gran personalitat que tenen moltes amenaces a causa de la gran pressió humana que sofreixen aquests indrets. Extret de: “Llistat preliminar dels hàbitats marins bentònics a les illes Balears amb alguns comentaris des de la perspectiva de la conservació”. Enric BALLESTEROS i Emma CEBRIÁN.

(2) Asociación de Navegantes Mediterráneo (ADN), Asociación de Clubes Náuticos de Baleares (ACNB), Asociación de Instalaciones Náuticas Deportivas de Baleares (ANADE), Patronal Puertos Deportivos de Baleares Asociados (PDBA), Comisión de Charter Náutico de la Asociación de Empresas de Actividades Marítimas de Baleares (APEAM), Federación de Asociaciones de Usuarios de Instalaciones Portuarias (FAIB), la Asociación de Empresas Náuticas de las Islas Baleares (AENIB), y Asociación Mallorquina de Pesca Recreativa Responsable (AMPR).

Caramulls que maten, enemics en equilibri

Caramulls al litoral

Una moda que desgraciadament altera el nostre litoral

Caramulls que maten fauna. Caramulls que maten flora. Caramulls que, en definitiva capolen i banalitzen el paisatge… Ara que estam en situació de no acceptar més agressions d’urbanització del litoral, ara que no cabria dins del cap d’una persona sensible, resulta que és la pròpia gent sensible amb la natura, el medi ambient i la mar, la que s’està carregant el litoral amb una moda molt perjudicial per els animals que hi viuen i les plantes que l’habiten. A més a més, s’està desfigurant la fesomia de la costa pedregosa dels nostres litorals, alterant a nivells increïbles el paisatge.

Caramulls que no són fites

Caramulls que no són fites

Els monticles de pedres són unes construccions espirituals a Àsia. Als Himalaies, al Nepal, els budistes creen aquestes construccions, més o menys engalanades amb pedres llises o amb inscripcions pintades de tot color. Les fan a llocs que ells consideren sagrats, i una vegada construïdes hi realitzen resos al seu voltant, sempre en el sentit de les agulles del rellotge. A les Balears aquestes construccions no tenen cap fonament de tradició, ni significat religiós, són una moda importada i perniciosa per la nostra geomorfologia, flora i fauna. L’espiritualitat creixent cap al budisme i les energies tel·lúriques, la necessitat de fer un muntet per després demanar un desig, o el simple contagi per comportament d’homínid no tan evolucionat com pensam, provoca la seva proliferació. La proliferació de “Cairns” –denominació anglesa- arreu del món és ja un fet i te ja entitat de plaga, sembla com si tothom hagués de deixar la seva petjada en el paisatge, de vegades sense cap sentit.

Degradació de Limonium

Mort de Limonium spp. per retirada de pedres

Múltiples espècies de plantes s’han avesat a viure en unes condicions extremes de salinitat, vent i escassetat de sòl a la vorera de la mar, i en aquests sòls tan erms i pedregosos hi ha plantes protegides com el fonoll marí Chrithmum maritimum, coixinets endèmics com l’eixorba-rates negre Astragalus balearicus o el socarrell Launea cervicornis. Són les zones triades per les especials saladines Limonium spp. on duen a terme els seus experiments naturals d’hibridació. Gran quantitat d’invertebrats i caragols endèmics hi troben un lloc on viure i en són propis, no viuen enlloc més! Aranyes, someretes del Bon Jesús, formigues…que a la vegada sostenen una sèrie d’espècies vertebrades com els dragons Tarentola mauretanica i dragonets Hemidactylus turcicus, i sargantanes Podarcis pityusensis amb les seves respectives subespècies eivissenca i formenterenca. La Titina d’estiu Anthus campestris i el terrolot Calandrella brachydactyla, dues espècies d’aucells que s’alimenten i reprodueixen en aquest hàbitat tan fràgil, també en són damnificades. L’obertura de caminois per fer nous caramullets i la desaparició de hàbitat inalterat i amagatalls per les seves preses invertebrades, fa pensar a priori que de ben segur les està afectant, tot i que això no ha estat encara avaluat. El trepig de la seva zona de cria és una ruleta russa pels seus nius i ous.

El cap de Barbaria a Formentera, el Cap Salines i sa Punta de n’Amer a Mallorca, la platja de ses Salines (Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera) o des Codolar, la costa pròxima as Vedrà a Eivissa, el far i es Cap de Cavalleria i Cala Pregonda a Menorca,… són alguns dels llocs del nostre litoral que estan essent desfigurats, probablement ja d’una forma irreversible.

Les accions “decoratives” humanes ja no es limiten a fer munts, ara també es trepitgen ullastres amb grans lloses, s’envolten cebes marines i saladines amb pedres a mode de “corralet” que la planta no necessita per res. Aquests tancaments de vegades limiten el creixement de la planta, altres vegades l’afavoreixen, però en ser retirats, la planta avesada a la protecció de les pedres, acaba morint per complet, com pot veure’s a la seqüència de fotos. Aquestes plantes són les que sobreviuen a ser trepitjades, malmenades,… després hi ha les ferides per la caiguda dels propis caramulls.

Aquest munts a més a més destrossen el patrimoni. Ja s’han donat casos a Mallorca i a Eivissa de persones que, amb l’afany d’aconseguir més pedra pel seu ritual, han desmuntat parets seques de tancament de fars, una situació barroca i surrealista, a la vegada que intolerable.

Moltes persones quan són qüestionades pel fet de fer els caramulls o les que en són partidàries o indiferents, responen que segurament hi deu haver coses que fan més mal al medi ambient. És cert, però el nostre territori malmenat no necessita “afegir-hi en es banyat” amb una agressió més a aquests hàbitats d’estepes salines mediterrànies recollits com a prioritaris a la Directiva d’Hàbitats 92/43/CE. No és excusa!

Caramulls que maten

#caramullsquematen

Cada cop som més els que veiem aquestes construccions com una amenaça i, prenent-nos la justícia ecològica per banda, intentam refer el mal causat tomant els munts i intentant restituir el paisatge al punt originari. Aquesta tornada enrere però, no es pot fer de qualsevol manera, i s’ha de tenir en compte que amb el nou moviment de pedres podem esclafar dragons, sargantanes, caragols i invertebrats. Per tant, tomem tants de caramulls com poguem, amb ràbia però sense ira. Mirarem d’assegurar-nos que la nostra acció no és també perjudicial amb les plantes i fauna que encara queden. Si és necessari l’esbucarem pedra a pedra, talment com es va fer. Només en casos on veiem que no augmentam els danys, ens espassarem el gust de tomar-los com ho faria un infant.

Però això no basta, és necessària una campanya més potent d’informació i sensibilització, que impliqui a les administracions competencials en costes i medi ambient, per evitar que aquesta moda es segueixi duent a terme.

Aquesta moda desgraciadament ha arribat també a la Serra de Tramuntana, on les fites de pedreny eren escasses i estratègicament situades per a indicar el camí als llocs estrictament i estratègicament necessaris com desviaments o cruïlles. Ara podem trobar teringues de fites de pedra allà on abans trobàvem una sola fita, i si afinàvem l’ull, aconseguíem trobar la següent just-just per a no perdre el camí. Això sense comptar les senyes de pintura, però això ja és fil d’una altra història.


Més sobre els caramulls…